Abans no s’apaguin els llums, l’atmosfera que respira el públic assistent a la Sala Teatro Laboratorio ja fa presagiar que alguna cosa important està a punt de tenir lloc. La d’ahir em va recordar moltes nits inoblidables de teatre a Buenos Aires. Una sala petita en un carreró desconegut, un parell d’elements escenogràfics mínims, quatre focus, una platea amb trenta, quaranta cadires i un parell d’actors amb molta consciència del que van a fer. Un text contemporani, cosit amb pedaços de dramatúrgia, literatura, improvisacions i anècdotes quotidianes. Atenció, molta atenció. Intenció i energia. Amor per les paraules, pel gest, per la cultura i per les histories.
El treball que ens ofereixen l’Ángela Palacios i el Carlos Martín-Peñasco —que, a més d’actuar, signen la dramatúrgia, la direcció, l’escenografia i el vestuari— és excel·lent. Un exemple d’un tipus de teatre que trobo a faltar a Barcelona. Cuinat a foc lent, parteix de la investigació, l’exploració i la improvisació, amb l’objectiu d’arribar a una peça moderna però clàssica, cuidada, intensa, necessària, que remou.
La història se situa als inicis del segle passat, al Nova York i el París dels anys 20. Els protagonistes són el Henry Miller, l’Anaïs Nin i la fogosa i turmentosa relació sentimental —què se’n podia esperar de dos escriptors infidels?— que van viure durant més de 20 anys. L’espectacle, però, amaga també algunes sorpreses que transcendeixen la poesia literària prevista, per arribar a moments meta-teatrals de gran tessitura còmica que fan que l’espectacle no camini sinó voli, i que l’espectador gaudeixi d’uns respirs molt necessaris entre tantes escenes de clímax carnal i densitat lírica.
A mi, m’agradaria veure més teatre com aquest. I, ja per demanar, que la gent que el fa s’hi pogués guanyar la vida. Llavors, segur que n’hi hauria més, de propostes, com aquesta. Més sales, com aquesta. Més públic, com el d’ahir. Més cultura.