Entre 1932 i 1953 Anaïs Nin va mantenir una llarga correspondència amb l’escriptor Henry Miller amb qui va viure una relació més que tempestuosa de la qual Los Prometidos en van fer una obra de teatre que es va estrenar a la Badabadoc al setembre del 2017 i que continua en cartell. Enguany farà 4 anys que aquesta deliciosa peça es passeja per diferents teatres. Ha tingut unes crítiques molt favorables i ha estat altament recomanada per espectadors i col·laboradors de diversos portals teatrals. No caldria dir res més. Però vull afegir-me als elogiosos comentaris publicats fins ara. Ha estat una sorpresa molt agradable trobar-nos en un carreró al voltants del Mercat de Sant Antoni, un lloc amb molt de glamour, un espai que inspira i atrapa només entrar: És l’espai del Teatre Laboratori.
“Solo creo en el fuego” és una obra creada i dirigida per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Ells dos són els responsables de la dramatúrgia, de la direcció, de la posada en escena, de l’escenografia i del vestuari. Ells dos són també l’actor i l’actriu, són Henry Miller i Anaïs Nin, són els dos amics que es proposen fer una obra i la discuteixen, l’estripen, la grapegen, i ho fan en un altre pla, en una realitat paral·lela que trenca absolutament amb la història dels dos escriptors d’una manera divertida i fins i tot còmica i que dilueix la tensió de la relació dels escriptors-amants.
És especialment remarcable l’escenografia que de tan senzilla és impactant. A l’escenari principal només hi ha una màquina d’escriure Hispano- Olivetti, papers i més papers encatifant el terra i volant pels aires, un llit partit per la meitat que és mogut amb elegància per l’escenari i és utilitzat per escriure els seus textos a màquina, discutir, entregar-se als diàlegs més profunds i a les escenes d’amor més eròtiques i tendres.
Palacios és Anaïs Nin, i com Mirta, demostra les seves grans qualitats actorals i s’entrega al seu paper endinsant-se en les més complicades cares dels seus personatges. Carlos Martin-Peñasco és Henry Miller, el contrapunt perfecte, la parella amiga, el complement insubstituïble. La complicitat entre els dos actors és tan evident que ens porta fàcilment de la mà a la comprensió profunda de la relació entre els dos personatges. La música francesa era molt apropiada al Paris d’entreguerres i Charles Aznavour ens va acompanyar a la sortida del teatre amb la seva coneguda i entranyable “la Bohème”.