Res no presagiava el mal final d’aquest Somni americà. Tant les companyies implicades (La Kompanyia del Lliure i Les Antonietes) com els textos de partida semblaven, a priori, garantia de qualitat. En canvi, en la meva opinió, el muntatge no dóna la talla. Oriol Tarrasón, l’autor del text, opta per donar moltes coses per sobreenteses i acaba signant un text amb personatges esquemàtics, situacions arquetípiques i llocs comuns que només adquireixen significat si l’espectador domina totes les referències implícites que l’autor té al cap. Un text que no funciona bé per si mateix i que només es salva per les entregades interpretacions d’un excel·lent repartiment que transmet aquest aire de decadència i fracàs que acaba sent l’únic missatge. Una llàstima.
Enllaç copiat!