Un venedor de diaris coix, una prostituta, una infermera i un soldat, un revòlver, un rodamón mig filòsof i un telèfon que sona… L’univers nord-americà en un somni que ja està esmicolat, sense gairebé ni un bri d’esperança. Un mosaic de fins a onze personatges que es troben en un drugstore per no fer-hi res més que passar el temps, beure i refugiar-se d’un entorn hostil. Personatges que, tot i l’estereotip, en el seu trànsit per aquest univers que dibuixa Oriol Tarrasón, acaben agafant colors i matisos, sobretot gràcies als silencis. I potser aquesta és la primera virtut de l’obra, els silencis dels actors que, amb alguna petita excepció, estan tota l’estona a escena i aconsegueixen mantenir el seu gran nivell interpretatiu siguin al centre del diàleg o no. Tots, però especialment Pep Ambròs i Pol López, demostren un cop més el seu enorme talent amb aquests perdedors entranyables que parlen per si sols amb les mirades i petits gestos.
Un altre aspecte a destacar de l’espectacle és que tot i l’ambició i la dificultat en la construcció del text (Tarrasón ha agafat frases de fins a 19 obres de Erskine Caldwell, Woody Guthrie, Arthur Miller, Eugenen O’Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennesse Williams i n’ha fet un patchwork), la posada en escena no és gens pretensiosa. De fet, el director ja avisa a l’inici de l’espectacle mitjançant una ràdio: “no espereu grans trames, sinó passar l’estona”, perquè el que vol és mostrar-nos un estat d’ànim, el desencís i somnis oblidats. I això és el que fem, passar l’estona amb un somriure els llavis, malgrat tot, malgrat el paral·lelisme de l’Amèrica post crack del 29 i l’actualitat. Hi ajuden els tocs d’humor, però també la relació entre els personatges. Lluny de presentar-nos uns protagonistes que davant les dificultats s’enfronten entre ells i es destrueixen, Tarrasón envia la hostilitat a l’exterior. Aquí es cuiden i es donen l’estabilitat necessària per tirar endavant.
Potser una de les contrapartides és que hi ha algun personatge que no està tan ben definit com els altres, té menys matisos interpretatius i costa més d’empatitzar-hi. Una dificultat, però, que esperem que en els propers dies (el comentari està fet després de veure la primera prèvia), quedi solucionada. I una altra, per què no dir-ho, que algun d’aquests joves actors amb tant talent i tanta força està quedant una mica encasellat… Directors, directores, doneu-los algun paper diferent siusplau, tenim ganes de veure’ls en un altre registre!
