Juntament amb La tempesta, aquesta és una de les meves obres shakesperianes preferides, potser per la llibertat amb la qual va ser escrita, pels tocs de fantasia o per l’hàbil barreja de ficció i realitat. Les lectures i les capes de contingut d’aquesta comèdia aparentment banal són moltes i variades, de la mateixa manera que segons com es miri pot semblar que siguin dues o tres obres diferents. El més difícil és fer que les trames encaixin i que els tons, tan diferents entre si, no es donin de bufetades. És per aquest motiu que en moltes ocasions els muntatges de l’obra es decanten més cap un cantó o cap a l’altre. La proposta d’Els Pirates tria sobretot l’aspecte festiu, la paròdia metateatral i la comicitat més desbordada, juntament amb una estètica que barreja cabaret i teatre de l’absurd. No és pas una mala opció, tot i que a estones resulta incompleta; mancada de la màgia que el Somni sempre ha tingut… i sempre hauria de continuar tenint.
El que no es pot negar és que aquesta versió festiva ideada per Adrià Aubert sedueix al públic des del principi. La manera d’enllaçar les escenes i de simplificar alguns moments més farragosos acaben per convèncer. També hem d’afegir-hi els brillants números musicals i, sobretot, les magnífiques interpretacions de tots els components del grup. Un repartiment encertadíssim que fa de la peça una de les cites obligades ara mateix als teatres barcelonins.