La cultura nòrdica, amb la seva fredor social i la contenció de les emocions, podria semblar-nos, en principi, que és diametralment oposada a l’apassionament hispanoamericà de caràcter més extern i immediat. Doncs, bé, a Sonata de Otoño, la versió de l’argentí Daniel Veronese de la reconeguda pel·lícula d’Ingmar Bergman, es demostra que certs conflictes familiars, frustracions i tragèdies internes són tan universals com la mateixa condició humana. L’angoixant història de dues pianistes, mare i filla, que es retroben després de set anys, resulta sublim per la seva senzillesa expositiva. Com al film suec de 1978, tota la trama està centrada en l’enfrontament d’aquests dos personatges femenins que representen, respectivament, l’egoisme i la incapacitat d’estimar envers els estralls de no haver-se sentit estimada. Cristina Banegas i María Onetto interpreten de manera magistral aquest parell d’ànimes infelices que, difícilment, trobaran un pont que, després de tant de temps, dolor i retrets, aconsegueixi unir-les de nou. Veronese respecta l’esperit del text original potenciant la seva força, el ritme i la seva fúria excepcional i aclaparadora. L’espectacle no et deixa respirar ni un instant, és increïblement intens i, per això, passa ràpid com un tret de mort al cor d’una família burgesa. Però, en el fons, tot i el seu pessimisme, allibera perquè el seu vigor és catàrtic i parla d’una vulnerabilitat que tots, en major o menor mesura, hem sentit alguna vegada.
Enllaç copiat!