Una obra escrita el 1958 pel dramaturg anglès Arnold Wesker, que ha estat versionada per LLàtzer Garcia i Ferran Utzet i dirigida per aquest últim. És la primera part d’una trilogia integrada també per “Arrels” (1959) i “Estic parlant sobre Jerusalem” (1960).
La manifestació antifeixista que va tenir lloc al barri obrer londinenc d’East End el 1936, amb habitants majoritàriament jueus, i l’alçament anticomunista d’Hongria de l’any 1956 són els dos fets històrics que emmarquen aquesta obra.
Al llarg de set escenes, abastant més de vint anys, SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, ens explica la història d’una família de classe obrera, els Khan, en un món que canvia a tota velocitat.
Una posada en escena que juga amb fórmules imaginatives construint i desconstruint l’espai escènic. Un rectangle marca la sala de la modesta casa dels Khan. Un magnífic repartiment i dos regidors que donen entrada i sortida a l’utillatge teatral, amb moviments absolutament sincronitzats amb els actors i actrius que permeten canvis ràpids, en un “vist i no vist”.
Set personatges que van lluitar per construir un món millor amb la il·lusió d’una manifestació i l’alegria de la victòria, malgrat les ferides que ha provocat la policia. Un començament que a tots, o a quasi tots ens porta a la memòria els desgraciats fets de l’u d’octubre ocorreguts a casa nostra.
Lluís Villanueva, és Harry el pare de família, que ha buscat sempre la manera més còmode de viure i no lluita ni s’enfronta a res ni a ningú, malgrat els seus ideals comunistes.
Màrcia Cisteró, és Sarah la mare, fidel als seus principis, al seu partit i que mira de mantenir la família unida. Es converteix en el pal de paller de la família i en guardiana dels ideals polítics.
Maria Rodriguez, és Ada, la filla gran del matrimoni, i Pol López és Ronnie, el fill petit. A la primera escena Ronnie té 5 anys i viu en un ambient familiar molt polititzat. Durant tota l’obra va creixent i vol ser artista.
Míriam Alamany és la tia Cissie, la germana de Harry, sindicalista, és una dona que lluita pels seus ideals i va perdent mica en mica la empenta.
Josep Sobrevals, és Dave, la parella d’Ada que al començament de la història decideix anar a lluitar a la Guerra civil espanyola. Ada i Dave decideixen abandonar la ciutat i busquen la seva felicitat en el camp “Volem viure, mare, no parlar de com viure”.
I finalment, Ricard Farré interpreta a Monty, un revolucionari amic de la família, que acaba convertit en botiguer.
Tots set actors ens han ofert un magnífic treball coral.
L’implacable pas del temps provocarà la progressiva degradació de les conviccions, somnis i ideals polítics de cadascun dels membres de la família, en paral·lel a la desintegració i fragmentació del nucli familiar.
Tota l’obra es desenvolupa en el mateix espai, on ens expliquen el que passa a l’exterior. Aquest espai mostra el pas del temps acumulant objectes que el van omplint. Cal destacar els petits detalls sonors que ajuden a ambientar el que “no veiem”, l’aigua de l’aixeta, plats i gots a taula, trencament de vaixella, cops a la finestra, …. Un molt interessant joc escenogràfic que no ens deixa desviar la mirada ni un moment.
I acabem la ressenya amb unes paraules del director que figuren al programa de mà i que lliguen la peça amb la nostra realitat:
Som al 2018 i sembla que faci molt, de l’octubre. Mentre escric aquestes línies, a poques setmanes d’estrenar, el país nou no ha arribat, i hi ha persones tancades a la presó per les seves idees.
A la presó! Davant d’aquesta realitat tan greu, terrible i absurd que no puc més que denunciar, tot esdevé fràgil. Com als personatges de Wesker, m’envaeix la desorientació, i la idea que l’obra pugui enviar un missatge clar d’ànim o desànim em sembla ingènua. En canvi, segueixo creient que si, que cal representar-la, I que cal representar-la ara. I crec que sé per què, perquè el teatre, quan és teatre de debò, pot fer-nos sentir que no caminem sols.
Una proposta totalment imperdible.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ