S’ha d’escriure d’allò que es coneix. O això diuen els professors de dramatúrgia i d’escriptura creativa. Per aquest motiu, existeixen tantes obres de teatre que parlen del món dels artistes, de les arts escèniques i de tot allò que les envolta. La qüestió és que totes aquestes històries corren el perill de tancar-se en el seu propi submón, omplint-se de referències i bromes internes que difícilment entendran o interessaran a persones que no siguin properes al gremi. Afortunadament, existeixen casos com Sota la ciutat: un exemple de com un plantejament concret pot transcendir l’univers al qual pertany i així implicar emocionalment a qualsevol espectador.
La nova obra de Llàtzer Garcia parla de les aspiracions de joventut, de la frustració i el patiment de sentir-se mediocre quan creixes i veus que no has fet coses increïbles, dels objectius vitals i de la lluita ferotge per destacar. Tot un conjunt de temes amb qui tothom se sentirà identificat, exposats amb situacions divertides, diàlegs intel·ligentment vibrants, girs inesperats i un ritme fabulós. El grup d’actors que donen vida als personatges tenen una gran química i resolen amb naturalitat cada escena, omplint de matisos les seves frases i fent versemblant un ric entramat d’interrelacions.
L’autor de La pols ha fet aquí un pas endavant, abordant un projecte més ambiciós en tots els sentits i sortint-ne victoriós. Resulta fantàstic reflexionar a posteriori sobre l’evolució de la parella protagonista, de com la ciutat pot ser un refugi o un monstre hostil de mil cares. De quina és la millor manera d’afrontar els reptes de la nostra vida, sense trobar la resposta. De com estem plens d’excuses per justificar tot allò que no hem aconseguit fer… i com, aquestes excuses, ens defineixen, ens fan humans i, fins i tot, són necessàries per entendre que la vida mai és fallida. La vida és trista i bonica al mateix temps; exactament, com aquesta obra de teatre.