Paraules que no es diuen en veu alta. Moments que s’enterren als racons de la memòria i que s’eviten. Situacions doloroses que s’amaguen. Records que queden en un segon pla, però latents a l’espera que algun so o imatge ho faci esclatar tot i s’hagin d’enfrontar.
L’Alícia és una crack en la seva feina, és la millor de l’empresa i viu per treballar i aconseguir l’èxit. Aquest és el seu refugi per afrontar una vida personal que no té i a la qual no deixa que ningú s’acosti, les relacions laborals són les úniques possibles. Un dia, un desconegut li entrega una cinta de casset enregistrada pel Víctor, el seu germà bessó, on ell mateix narra la seva pròpia versió d’un conte que els hi explicava el seu avi quan eren petits. Escoltar aquest conte li provocarà un daltabaix. Comencen a ressorgir els records que va enterrar quan era petita, moments que li van provocar un dolor immens. Tot i que intenta desfer-se’n, no tindrà altre remei que afrontar-se a tot el que acaba de recordar.
Paula Malia és el pol d’atracció d’aquesta obra, la seva Alícia és tot contenció i explosió al mateix temps. L’acompanyem en aquest viatge per la memòria i en l’acceptació de les seves emocions. La seva por, el seu dolor ens és propi a cada passa que dona. Un cop has connectat amb ella, la resta queda en un segon pla. La història, el text, queda diluït en la seva gran interpretació. Àlex Casanovas i Laura Conejero l’acompanyen en aquest camí com a secundaris de luxe, ajudant-la en cada pas, donant-li un cop de mà en aquesta acceptació.
El muntatge, amb una escenografia mòbil, austera i molt acurada, és d’un minimalisme captivador. La llum i la distribució de l’espai ens van conduint en cada escena i ens guien en aquesta travessia.
La forma i la interpretació de la història ens captiva, però no tan així el text, que es queda a mig camí en la narració. Hi ha moments que queden clars i d’altres en què el públic ha d’acabar d’unir les peces, una tècnica interessant, però que al mateix temps deixa aquesta producció coixa. No acaba de quadrar bé tot el conjunt i l’espectadora es queda amb una sensació d’incertesa inacabada. No perquè la història no es tanqui, que ho fa en certa manera, sinó perquè queda la sensació que es podria haver narrat tot millor.
Intens i colpidor, aquest viatge per la memòria ens deixa amb la certesa que hem perdut alguna peça d’aquest trencaclosques que fa impossible veure un conjunt final homogeni.