Està clar que El mètode Grönholm va crear escola. Les obres sobre processos o teràpies impartides per algú que està absent s’han convertit en un petit subgènere que acostuma a generar un èxit comercial immediat. En el cas d’aquesta obra de l’argentí Matías del Federico tot funciona sota unes regles preestablertes que acaben portant cap a un camí inesperat. És cert que les situacions (des de molt còmiques a molt dramàtiques) poden estar descompensades i que alguns moments sorprenen per la seva incorrecció política, però tot acaba encaixant de forma miraculosa al final de l’obra. Un final, per cert, que arriba de forma virulenta i intempestiva, a costa fins i tot d’una dramatúrgia versemblant i coherent.
Sigui com sigui, s’olora l’èxit. La peça funciona, els actors defensen bé els seus personatges (en especial, una encertadíssima Meritxell Huertas) i l’argentí Daniel Veronese aporta tota la seva experiència per convertir un treball de compromís en un artefacte trepidant. De fet, es nota el seu estil en els diàlegs solapats, la velocitat de la rèplica i una crispació que s’encén i s’apaga com foc d’encenalls. L’escenografia potser peca de ser excessivament funcional, i fins i tot una mica lletjota, però el conjunt funciona… i crec que omplirà moltes butaques.