La protagonista d’aquesta obra, escrita per Antonio Tarantino, és una dona angoixada que no es pot permetre el luxe d’enfonsar-se. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. Aquesta dona és forta perquè no li queda una altra. I tot el que diu, per molt fort que sigui, acaba inspirant-te una tendresa infinita perquè saps que si no ho fa, rebenta…. i bla bla bla bla.
I allavontes què! Com s’ho té que fer la Montse Esteve amb tot això? Eh, com s’ho té que fer? Doncs la Montse Esteve s’ho manega com si demà s’hagués de llençar al riu, així ho fa la Montse Esteve, com si demà s’hagués d’ensorrar el Teatre Nacional, ho fa la Montse Esteve.
I qui hi ha darrera de la Montse Esteve, eh! Qui hi ha? Doncs tenim a la Magda Puyo, que aviam jo què he de dir de la Magda Puyo, que a aquesta no li fa por res, mecagonjudes, que aquesta treballa fi, tu, i tant que treballa fi, i la Encarni Sánchez què, eh, que a aquesta no li diguis tu que et faci una truita amb un sol ou, que déu ni do aquesta com mou els fils, tu, i que bé que els fa moure, els fils, tu. I què és lo que se sent eh! Què és lu que se sent que et fa cagar de por que no saps on collons ets? Eh, Lucas Ariel Vallejos, què és aquest coi de soroll que no sabem d’ont-e-ve?
Aneu, va, aneu tirant a veure Stabat Mater, va, que aquí se-us ha de dir tot cinquantamil vegades i una acaba perdent la veu de tant de dir “va, collons, aneu a veure Stabat Mater” i deixeu-vos de que no sé, de que demà, va, aneu tirant i no em foteu parlar més.