L’obra transcorre per les dependències subterrànies del teatre com si es tractés de les golfes misterioses de la casa d’uns avantpassats. Les escenes fan un recorregut per entremig de mobles, reixes, arbres, fustes, restes de decorats i escenografies recordant els baixos fondos i la ruïna en la que es troba l’ànima de la protagonista de la història d’Antonio Tarantino.
Tarantino va començar a escriure l’any 1992. La seva primera obra va ser, Stabat Mater. Tarantino adquireix un compromís amb l’ésser humà. Les seves obres no estan situades en cap època concreta sinó que es capaç de dibuixar un mon marginat i un sistema de poder que fa poc per evitar aquesta marginació.
Dirigit per Magda Puyo, comença el monòleg amb un llenguatge confús i enverinat que no saps on portarà encara que poc a poc va apareixent la trama. Maria, despullada de tot per la vida, no té més recurs que la paraula descarnada, grollera, repetitiva i insultant amb la qual dirigeix la seva queixa a la mala fortuna, a l’adversitat i també a la societat que fa veure que l’ajuda. És també una crítica a l’església i a la seva hipòcrita manera d’ajudar. És també una descarada manera d’afrontar-se inútilment al funcionariat i al sistema administratiu jurídico-policial d’una Itàlia que podria ser qualsevol lloc i qualsevol època. L’espai, el disseny de so de Lucas Ariel Vallejos i el moviment escènic i corporal creat per Encarni Sanchez contribueixen a obtenir aquest ambient sòrdid que la Puyo ha volgut posar en escena.
Montse Esteve demostra en aquesta obra una gran capacitat interpretativa. És un monòleg d’una gran dificultat que ella supera a la perfecció. Sap transmetre l’angoixa, el fracàs, la ràbia, la impotència i la desesperació. Hem pogut gaudir d’una gran actriu amb majúscules.
Proveu d’anar-hi. De moment han exhaurit tot. Esperem que prorroguin o ho portin arreu. Elles s’ho mereixen i nosaltres també.