STILL LIFE la trobem més rodona que l’anterior proposta, perquè a banda de la gran plasticitat té un argument més seriós i colpidor i a més a més, segons la nostra opinió fa arribar el seu missatge als espectadors amb molta més claredat.
El discurs arriba als espectadors, des de l’inici de la representació, perquè els 5 actors trenquen la quarta paret des d’abans de pujar a l’escenari. Continua tenint una gran força les imatges espectaculars i plàstiques de la seva proposta, però aquesta vegada no utilitzen vocabulari barroer, potser perquè de l’anterior espectacle ja han passat 10 anys i s’han adonat que la provocació que intenten donar als seus espectacles no arriba ja als espectadors per aquesta via.
Tornen a utilitzar el cós nu, aquesta vegada la d’un sol actor, però per denunciar precisament els atacs de la gent del seu entorn, que representen amb puntades de peu amb les seves botes que prèviament han passat per un espai tintat, per tal que quedin marcades les seves petjades sobre el seu cos nu….. i tot perquè l’han vist fer-se un petó a la boca amb un altre noi…..
Una escenografia sòbria però alhora molt bella, plena d’espelmes vermelles i enceses al fons de l’escenari, que es transforma en alguns moments en una posada en escena espectacular amb un esclat de plomes que surten de coixins lligats al cap de quatre dels actors. En aquest espectacle són potser menys salvatges en els seus diàlegs i en les seves performances i toquen amb més seriositat el tema que estan tractant, potser perquè l’humor en l’homofòbia no té cap raó de ser.
Ens mostren que fer petons no és pas dolent, tot al contrari…. i per això els 5 actors baixen de l’escenari i comencen a fer petons a la boca a un munt d’espectadors…. tinc a les dues Imma’s a banda i banda i a cada una d’elles li donen un petó a la boca… han passat de mi…. ves per on !!! No em puc queixar, perquè després en faran pujar a l’escenari i escriure a una pissarra.
Com veieu ens ho hem passat bé, i això que el tema de l’obra és punyent i evidentment té moments que no són pas tan agradables. En aquesta segona obra sí que hem entrat a fons, i en general ens ha agradat molt més que MACADAMIA NUT BRITTLE. Almenys el missatge ens ha arribat amb molta més clarejat, malgrat que tampoc és teatre de text i busca més l’impacte visual dels espectadors, sense abandonar del tot el seu estil provocador.
Si desitgeu llegir l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ