Una peça de Les Impuxibles amb Judith Pujol (traducció) i María Velasco (text), que parla dels col·lectius silenciats i els trastorns mentals, que dissabte i diumenge s’ha pogut veure de nou a la Sala 3 de l’Auditori de Barcelona, amb totes les entrades exhaurides.
A l’escenari acompanyen a les germanes Peya, Èlia Farrero, Pau Vinyals i Adrià Viñas.
Les Impuxibles és el resultat de la fusió artística de dues germanes, una pianista i una ballarina, la Clara Peya i l’Ariadna Peya. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que les uneix.
Elles treballen la barreja de llenguatges fusionant música, dansa i altres disciplines escèniques, com a resultat d’aquest treball, Les Impuxibles han creat un llenguatge propi. Espectacles com “Aüc, el so de les esquerdes” ó “Limbo” ón queda pales el seu compromís social fent servir l’art com altaveu.
En aquest espectacle incorporen la llengua de signes com un llenguatge escènic més.
La simptomatologia del TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) és el tema central d’aquesta peça SUITE TOC núm.6, una proposta que vol desestigmatitzar els trastorns mentals en general, redefinint els relats oficials de la malaltia.
Segons comenta Clara Peya, que té diagnosticat aquest trastorn, “és un tema encara tabú en la societat, i creiem que s’ha de parlar“. I l’Ariadna Peya incorpora a la peça la seva pròpia experiència …”als cuidadors cal cuidar-los” en un moment molt emotiu on reivindica les seves pròpies necessitats” …. Perquè ocupes tant d’espai ?
“Em van diagnosticar TOC als 21 anys i ara en tinc 33. Era hora de mirar-li a la cara i enfrontar-se a ell. Això és una sortida de l’armari en tota regla. Volia llançar llum respecte a un tema que m’afecta. Com a artista, tinc el privilegi de poder arribar a la gent i sento la responsabilitat de ser altaveu d’aquest problema”.
A SUITE TOC núm. 6, la música, el moviment, el teatre i el text se superposen en un curiós espai escènic inundat de teclats de tota mena, absolutament blancs, sense tecles negres. Cadascun d’ells representa un brot de la malaltia.
A escena, dos personatges, la Noia de dalt, que és la Clara i el seu patiment, i la Noia de Baix que és l’Ariadna en la seva difícil tasca de suport, de pal de paller. L’actor Pau Vinyals (la Noia de dalt) i Adrià Viñas, especialista en teatre físic i clown (la Noia de Baix) exerceixen de narradors i álter ego de les protagonistes. Èlia Farrero és l’especialista en la llengua de signes que en aquest espectacle va més enllà de la traducció de les paraules, adquirint protagonisme.
“Tots estem malalts i qui no ho està és perquè no està diagnosticat”
Quins són els paràmetres que estableixen una societat sana?
No hauríem de fixar-nos tant en allò que ens separa. Ningú està blindat.
En onze escenes anomenades lòbuls, la peça relata el procés seguit per la Clara Peya des del moment en què va intuir que era diferent, fins que va rebre el diagnòstic, va començar la medicació i finalment acaba acceptant que la malaltia forma part d’ella.
Com ser feliç en un món que no ho és? Com no estar malalt en un món que sí que ho està?
SUITE TOC núm. 6 és un espectacle impecable, d’una sensibilitat extraordinària, on tot està perfectament pensat per crear escenes d’una gran bellesa, a partir de l’extraordinària coreografia de l’Ariadna Peya i amb el suport d’un text que ens emociona i ens trasbalsa.
La música de la Clara Peya, ho envolta tot, perquè és la principal protagonista de l’espectacle, inclús des d’abans de començar la representació … i fins al darrer segon. Es tracta d’una compositora que admirem profundament i que ens sorprèn més i més en cada nova proposta … sense anar més lluny a la darrera vegada que la vàrem veure actuar en directe, en el seu espectacle “Clara Peya en concert“, el setembre del 2018.
L’espectacle compta amb el suport d’una curiosa i espectacular escenografia de Judit Colomer Mascaró, la il·luminació de Jordi Berch i el disseny de so de Carles Bernal, i com ja hem mencionat, amb les interpretacions de Pau Vinyals, Èlia Farrero i Adrià Viñas.
Una peça estèticament i musicalment insuperable, d’una sinceritat aclaparadora.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ