El ritme de la música s’introdueix al cap abans que l’espectacle comenci gràcies al “DJ” que hi ha dalt de l’escenari. Amb una estructura rítmica constant, la inquietud ja entra a l’organisme del públic. I comença l’expectació pel què veurà. Aquestes sensacions que es provoquen abans de l’inici de la producció és només una petita mostra de tot el que ofereix aquest espectacle.
Amb la voluntat de mostrar la dificultat de trobar l’equilibri entre el present i les cicatrius del passat, l’espectacle es basa en els moviments dels tres ballarins de claqué que hi ha dalt de l’escenari. Amb les seves gesticulacions i les seves interpretacions a través del ball, la força amb que marquen el terra o la suavitat amb que passen els peus pel tauler, van mostrant les diferents fases emocionals que els personatges van sobrepassant.
Tot l’espectacle està ple d’estímuls per a l’espectador/a, amb diferent intensitat depenent del moment narratiu, però amb una clara voluntat per interpel·lar al públic en tot moment.
Cada bit musical, cada tap de sabata hipnotitza i crea una connexió amb la por, l’angoixa, l’esperança o la felicitat de la narració.
Al ball i la música, s’hi suma una ajuda visual a la narració en forma de text que contextualitza. Una informació que, a vegades, és innecessària i massa complexa o explicativa per a un espectacle on l’emoció que proporciona és el tot. Amb menys text, o conceptes més concisos, aquesta part visual hagués funcionat millor. De la mateixa manera, hi ha etapes del muntatge que es fan excessivament llargues, tot i que en el temps no ho son, si que ho semblen en el conjunt de la trama.
Es tracta d’un espectacle on el públic s’ha de deixar emportar per les sensacions i emocions que li provoca cada detall, perdre’s en els ritmes i l’expressivitat dels interlocutors que hi ha dalt de l’escenari. Emoció, pura sensació.