Després d’adaptar Oceà d’Alessandro Baricco, el director Ivan Padilla torna a atrevir-se a portar a escena una novel·la d’un autor contemporani. Normalment, donar una dimensió teatral a una obra narrativa no resulta gens fàcil i més si es tracta d’un material amb tan pocs diàlegs com Sunset Park de Paul Auster. Cal destacar, doncs, el minuciós treball de dramatúrgia de l’espectacle que aconsegueix assolir una entitat pròpia respectant, però, l’essència de la font original. Inevitablement, la història es veu en la necessitat de sostenir-se sobre d’una estructura més pròpia d’un guió cinematogràfic, on grinyola sobretot l’ús de la veu en off que es fa servir per explicar el món interior del protagonista. No obstant això, aquesta decisió s’ha compensat amb una dinàmica direcció que unifica i teatralitza la fragmentació de les trames. El grup d’actors interpreten amb versemblança una sèrie de joves de Nova York entorn als 30 anys, cultes i preparats, que no acaben d’obrir-se camí professionalment ni són capaços de desfer-se dels seus traumes i les seves pors. Probablement, és aquesta lluita generacional (interna i externa), l’autoconeixement i la reivinidicació social el que més ha interessat a Padilla i, per això, la seva adaptació ha cuidat tots els matisos en aquest sentit. L’escenografia (majoritàriament de cartró) és idònia i efectiva tot i que hem vist idees molt similars en diverses produccions en els darrers anys. Per últim, la música, actual i en directe, atorga exactament el clima urbà i espontani que la proposta requereix, creant la sensació de trobar-nos davant d’un producte perfectament rodó; tot i que, en realitat, no ho és del tot.
Enllaç copiat!