Dos germans i les seves respectives parelles. Un xalet als afores, una piscina que s’està preparant per a l’estiu i uns pares absents, però molt presents d’una manera o altra. A partir d’aquí, trencaments, acostaments, maneres de dissimular una relació que no es vol assumir, etc. Tot això és el que conforma Swimming pool, una obra del valencià Juli Disla que parla dels comportaments humans a l’hora d’afrontar relacions, siguin de l’índole que siguin.
El més novedós d’aquest muntatge és la forma que s’ha escollit per explicar-nos la història. El director Fer Rivas ha decidit encarar-lo des del joc, i és per aquest motiu que quan entrem al teatre els actors ja porten una estona jugant a una variant del pica-paret. Fins i tot acabaran jugant-se el paper que els hi toca interpretar, cosa que condiciona el repartiment de cada funció (segons el programa de mà existeixen tres versions possibles). Un repartiment que, està clar, variarà el gènere del personatge… però per això se’ns diu al començament que el gènere no importa i que qualsevol rol pot estar interpretat per un home o una dona indistintament.
El joc continua també durant l’obra, ja que entre escena i escena hi tenim jocs de paraules, repeticions, cançons sobre el que succeeix… Una sèrie de recursos que, acompanyats d’una gestualitat molt concreta, acaben per donar a la peça un aire especial. Els actors, al mateix temps, ofereixen una interpretació esforçada i valenta, i entre ell destaca Pau Oliver (L’alegria que passa). Tot i així, el conjunt acaba caient en una certa monotonia i en un esgotament dels recursos, que fins i tot poden semblar excessivament mecànics.
