Hi ha persones que viuen contínuament dins d’un conflicte personal amb altres individus, molt probablement l’inici d’aquesta disputa és una història d’amor. D’altres es deixen fluir per les coses que passen al seu voltant i n’hi ha algunes que, fins i tot, eviten qualsevol altercat que tingui a veure en obrir-se i parlar amb el cor a la boca –per bé o malament-.
Dos germans amb les seves parelles i una casa familiar amb piscina, aquí se situa aquesta història. Mentre parlen i afronten les seves relacions amoroses i familiars, els quatre personatges també reflexionen sobre ells mateixos.
Part de la gràcia d’aquesta producció és que els papers es reparteixen just abans de començar l’obra entre els quatre intèrprets: Mireia Giràldez, Quique Muro, Eloi Duran i Pau Oliver. L’espectadora es troba imaginant si el text tindria el mateix sentit o el rebria de la mateixa manera si qui l’estigués narrant fos un altre i la realitat és que el canvi de caretes no afecta en cap cas al resultat final, tot i que un cop organitzat es fa l’opció més plausible de totes. Un text actual, aparentment senzill, però amb reflexions interessants, amb llenguatge directe i ple de ritme.
Una posada en escena minimalista que recrea el paradís de la piscina a casa és el marc on aquests germans parlen amb i de les seves parelles, i també de la família i com han arribat a ser qui són. És un espai precís que permet el joc interpretatiu, amb paraules i moviment que van recorrent el lloc, que a vegades opta per coreografies gestuals o melodies compartides.
Ja s’ha acabat l’estiu i obres com aquestes ens mostren que potser sobrevivim nou mesos als nostres conflictes personals mentre esperem que la calma estiuenca ho posi tot a lloc.
