Repertori absolutament clàssic (gràcies! que sovint ens oblidem de peces meravelloses entusiasmats amb el més contemporani), amb un domini de la veu com poques vegades es veu fora del gènere líric pur.
Els grans musicals dels 50 i 60, aquests clàssics de l’època daurada que Sylvia Parejo (Eponine a Los Miserables, Diva a Priscilla …) fa seus des de Don’t rain on my parade (Funny Girl), Hello, Dolly, I feel pretty (meravellosa) de West Side Story, I could have danced all night (My fair lady), Singin’ in the rain, My favorite things (Sonrisas y lágrimas)…
Un luxe reviure les creacions d’amor i desamor, d’il·lusió i reivindicació de Bernstein, Kern, Rodgers, Sondheim, Styne … amb Gerard Alonso (Ciutat de gespa) al piano, la direcció de Joan Vàzquez (Paquito forever) i la col·laboració d’Albert Bolea (Rent) a People will say we’re in love (Oklahoma).
La dramatúrgia no és el més rellevant (una diva esperant al seu amant que no arriba i un cambrer que espera una oportunitat) però tant li fa, Sylvia Parejo no necessita més que el seu talent, registres, presència, simpatia i unes peces clàssiques per transmetre les emocions. Opta, a més, per fer recaure el pes en ella mateixa i les seves cançons, hem anat a veure-la i escoltar-la, no necessita delectar-se en els aplaudiments ni a buscar connexió “personal” amb el públic amb comentaris o anècdotes; és amb el seu art, les lletres, la música i com les interpreta amb què ens guanya i conquesta. I és que no hi ha diàlegs, pràcticament, el que entronca amb la màgia del musical, que les cançons (com el ball) és l’expressió sublim d’allò que no som capaços d’expressar amb paraules. I l’emoció arriba. Com aquí.