Vist amb perspectiva, resulta cada vegada més difícil anar a veure un nou espectacle de T de Teatre amb una idea predeterminada d’allò que ens trobarem. Més enllà del carisma i la vis còmica de les seves actrius, el que podem dir, a hores d’ara, és que tenen bon gust a l’hora d’escollir qui els hi faci els muntatges a mida. Després d’haver-se posat en mans de Sergi Belbel, David Plana, Javier Daulte, Alfredo Sanzol, Pau Miró o Julio Manrique (entre d’altres), ara li ha tocat el torn a Denise Despeyroux, la primera dona que dirigeix a la popular companyia. Els que recordem alguns dels muntatges d’aquesta directora i dramaturga uruguaiana com La vida no lo es todo (2008) o La muerte es lo de menos (2009), podem dir, si no ens falla la memòria, que la seva personalitat com a creadora ha encaixat perfectament amb la companyia catalana. Cançó per tornar a casa és un exercici curiós, simpàtic, diferent, on la comèdia, el drama, el misteri i algun element màgic es combinen per donar forma a una mena de conte en clau femenina. Passat el desconcert inicial, l’engranatge narratiu transita amb audàcia els mecanismes del vodevil en el seu inspirat tram central per, finalment, fer un sobtat gir tràgic que, potser, arriba amb massa brusquedat. El conjunt, malgrat això, té un magnetisme difícil de descriure que atrapa l’espectador gairebé sense que s’adoni. Entretinguda, genuïna i sense complexos, la peça és un viatge, sens dubte, interessant que demostra que, arribats a aquest punt, aquestes quatre actrius ja no tenen por de res.
Enllaç copiat!