Aquest passat diumenge, i dins del Festival Grec, vam veure a la Sala Beckett el dotzè espectacle de la companyia T de Teatre, escrit i dirigit per Denise Despeyroux.
Ella mateixa ens va explicar, el passat dimecres, en roda de premsa i passi de gràfics, que va ser el gener del 2018 quan va rebre el primer mail de la companyia per a treballar plegats. Uns mesos més tard Denise Despeyroux va acceptar el repte de crear una obra a mida de la companyia. Aquesta obra ha estat traduïda al català per Sergi Belbel.
Denise Despeyroux (1974) és natural de Montevideo (Uruguay) i de ben jove va venir a Barcelona amb la seva família. Instal·lada a Madrid des de fa uns anys és autora, directora d’escena, actriu, docent i guionista i ha estrenat un total de quinze obres. Ha estat candidata als Premis Max a la Millor Autoria en quatre edicions consecutives.
La companyia T de Teatre va ser creada el 1991 per cinc actrius. El seu primer espectacle “Petits contes misògins” va obtenir el Premi de la Crítica a la millor revelació teatral de la temporada. L’últim espectacle de la companyia va ser E.V.A. el 2017 (vegeu ressenya) per commemorar els seus 25 anys.
CANÇÓ PER TORNAR A CASA explica la història de tres exactrius, unides per l’èxit i separades pel fracàs, que es retroben després de vint-i-sis anys. Renata (Marta Pérez), en plena crisis existencial, enreda la Rita (Àgata Roca) i la Greta (Mamen Duch) perquè es trobin amb ella a la casa heretada de la seva mare en un remot poble català.
En el bar del poble es troben amb un hipnotitzador (un arquitecte emocional) que es diu Oriol però es fa dir Jonàs (Jordi Rico) i la seva ajudant Valentina (Carme Pla), que fugen de la justícia. Ell, assumeix davant d’elles, la falsa identitat d’un dramaturg escocès que ha decidit deixar la vida pública, Malcom Logan, i elles el volen convèncer que els hi escrigui una nova dramatúrgia.
Un retrobament, una confusió, una aventura i un esdeveniment tràgic, són els elements que porten als personatges a emprendre el seu particular viatge de tornada a casa.
Com defineix la seva autora “aquesta obra és una fantasia tragicòmica, una comèdia desesperada on diferents persones “perdudes” troben una estranya manera de restar plegats”.
La història se’ns presenta com una comèdia i inicialment, la Carme Pla fa de narradora descrivint la situació personal de les tres amigues…. en una escena pel nostre gust excessivament llarga, on sembla que la proposta no acabi d’arrancar.
Tres amigues que viuen distanciades, enemistades entre elles i que faran saltar espurnes amb el seu retrobament. Unes interpretacions en la línia de la companyia, amb una gran frescor i naturalitat que les fa properes.
Una escenografia d’Alejandro Andújar senzilla però efectiva, amb quatre taules i cadires i un parell de parets, que elles mateixes recol·loquen a l’escenari, per anar mostrant els diferents espais on transcorre l’acció.
Una posada en escena molt simple que contrasta amb la complexitat emocional del text on cinc persones intenten trobar el seu camí superant el dolor del fracàs o de la pèrdua.
Les interpretacions bones, la posada en escena correcta, però no hem connectat massa amb el text, que per nosaltres pateix daltabaixos, que no acaben de lligar.
Precisament ha estat aquest text el que menys ens ha convençut, i no pas pel seu caire còmic i fins i tot surrealista, sinó per un final que ens ha semblat massa precipitat i poc creïble, que intenta fer un gir radical en la dramatúrgia.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ