Els mashups són cançons creades a partir de la barreja d’altres que ja han funcionat; aporten un toc nou a l’essència dels originals i la creativitat rau en com combinar-les. Les més conegudes estan orientades a les pistes de ball (Can not Get Blue Monday Out of My Head a partir de New Order i Kylie Minogue) però hi ha de tot (Folstom prison gansgtaz uneix Johnny Cash amb el rap d’Eazy-E ), fins al tractament clàssic de piano (Scott Bradlee). Això és La Tendresa, es barregen les comèdies de Shakespeare, i voilà, una obra nova, similar però diferent, que podria ser un despropòsit. I no ho és, conserva el millor dels originals: el llenguatge és cuidat, ric, amb cadència, els duels dialèctics són enginyosos i es respira l’essència dels referents.
La pega, per mi, és que quatre segles després, les trames de les comèdies shakespearianes fan poca gràcia, són repetitives i previsibles: homes i dones disfressats i fent-se passar pel gènere contrari, declaracions d’amor dites a la persona equivocada gràcies a disfresses, germans bessons o pocions… i, a mi tot això, em cansa.
Aquí, à la Afanys d’amor perduts, tres homes s’han reclòs a una illa per fugir d e les dones i tres dones hi arriben per allunyar-se dels homes. Als 5 minuts ja saps com acabarà tot, així que la següent hora i mitja ha de sostenir-se per les interpretacions i l’enginy en tractar com l’amor i la tendresa s’imposen. I costa. Crec, ho admeto, que les comèdies de Shakespeare han envellit malament i només funcionen amb registres com els de Parking Shakespeare. S’agraeix que aquí a estones s’aposti per aquest ritme embogit i s’exageri la farsa, tot i que per fer-ho es titi d’acudits de traç gruixut.
I a tot això, doncs funciona millor que les últimes adaptacions dels originals. Part del mèrit està en un repartiment més que solvent, on destaca, com sempre, Laura Aubert, entregadíssima a la farsa, (esperava el mateix d’Elisabet Casanova, magnífica en Kassandra o en aquell avorriment de la Sra. Florentina on brillava extraordinàriament) i la complicitat de Marta Pérez i Jordi Rico.
El millor: aconsegueix a la perfecció el que busca: una comèdia lleugera 100% que fa riure a la majoria del públic.
El menys millor: És el que és: comèdia d’embolics, una mica carrinclona, vodevilesca i massa simple.