Vaig veure Petits contes misògins a Badalona quan T de Teatre va realitzar la seva primera gira. Era un espectacle senzill que funcionava amb la precisió d’un rellotge i que va assentar les bases del que seria el seu teatre posterior. Ja han passat 30 anys i el grup no ha deixat d’encadenar èxits, de crear-se un públic molt fidel i de treballar amb un bon nombre d’autors i directors de renom (Belbel, Sanzol, Daulte, Miró, Manrique, Gay, Zorzoli, Plana o Despeyroux, entre d’altres). Ara recupera Delicades, un dels dos espectacles realitzats amb Alfredo Sanzol, que es va estrenar en el 2010 i que amb el temps s’ha convertit en una peça quasi de culte i una de les preferides per la companyia.
Delicades és un conjunt d’esquetxos sobre les dones de la Guerra Civil espanyola i la postguerra, especialment les que van habitar la infància de l’autor a la seva Navarra natal. A les dinou històries hi trobem sobretot un retrat de la por i de les falses aparences en una Espanya que vivia represaliada. Una Espanya que fingia i que creava personatges i situacions a mig camí entre la realitat més crua i l’absurd més esperpèntic. Així tenim la història dels comerciants que han de renyar a la minyona per no delatar-se, la del recluta que marxa cap al front amb la por de perdre la seva virilitat, la del pilot que reclama una fotografia de la seva promesa nua, la de la germana que enganxa un crucifix amb ciment a la paret perquè ningú l’obligui a despenjar-lo, la de l’home que no és capaç de matar al ratolí que atemoritza a la seva família, la del músic militar que fa un concert de platerets, etc. Personatges tendres i delicats que les T de Teatre tracten amb una eficàcia i una solvència aclaparadores.
La única cosa que sobta és l’aparició d’alguns esquetxos que trenquen la temporalitat i ens traslladen a l’època actual, sobretot per retratar les diferències intergeneracionals i el pas del temps. Però, sigui com sigui, res trenca la poètica que inunda l’espectacle de principi a fi. Un lirisme que emociona per la seva senzillesa (magnífica escenografia d’Alejandro Andújar) i alguns cops d’efecte realment emotius. En definitiva, un espectacle de referència que hauríeu d’intentar veure en aquesta segona, i potser última, oportunitat.