El primer que hem de tenir en compte a l’anar a veure l’últim muntatge de les T de Teatre és que ens enfrontarem a una obra més conceptual que argumental. A l’igual que amb aquell Premis i càstigs de l’any 2015, la companyia s’arrisca a fer un teatre que no segueix les premisses més comercials i que busseja en conceptes com el teatre, la mort o l’educació. És cert que es parteix d’un lloc comú –un col·legi de nenes als anys setanta- i que els personatges tenen un lligam entre si, però l’estructura està pensada com a petits monòlegs individuals per acabar, finalment, en una mena d’exercici d’espiritisme que proporciona un final bellíssim… És una estructura que pot provocar certa estranyesa, tot s’ha de dir, i fins i tot pot semblar descompensada i un pèl capriciosa, però tal com dèiem abans si deixem de buscar-hi una lògica argumental acabarem trobant el que tots cerquem… el teatre.
Una altra de les coses que més s’ha comentat és que la companyia tornava als seus orígens, quan feien espectacles que contenien petites històries individuals sota un paraigües comú (Petits contes misògins, Homes, Criatures). Penso que hi pot haver alguna cosa de tot això, però també crec que aquests són uns monòlegs més madurs, més matisats i amb molt més pes del que pugui semblar a simple vista. També hi ha una maduresa interpretativa molt més gran per part de les quatre actrius, que ens ofereixen quatre petits recitals de gran qualitat. El primer, que ve de la ma de Marta Pérez, ens remet d’alguna manera a La veu humana, de Cocteau, i és potser el més visceral i emocional de tots. Després ve Mamen Duch amb una reflexió –entre nostàlgica, divertida i escatològica- sobre l’amor materno-filial. I ja per últim, tenim el monòleg quasi epistolar d’Àgata Roca sobre la llibertat d’estimar, i el fantasmagòric i al·lucinat de Carme Pla en un fragment que enllaça amb l’escena final…
I com a embolcall de tot això, un acompanyament delicat i en directe dels músics Joan Palet i Rafel Plana, i una interessant i arquitectònica escenografia d’Alejandro Andújar. De fet, l’escala que ha construït dona molt de joc i llueix com un calidoscopi quan s’il·lumina o s’hi projecten imatges. Només caldria dir que des de la dreta de platea hi ha coses que es perden i que queden ocultes per un tema d’angle. És un petit aspecte que potser hauria calgut tenir en compte.