Els malabarismes de T de Teatre són de mèrit. Després d’una trajectòria de trenta anys sobre els escenaris, segueixen donant gasolina a la seva habitual inquietud exploratòria i es mouen d’una zona de confort plena de tòpics que, com a tals, són injustos i que alimenten l’etiqueta (que també ven entrades, i que duu segur molta de la seva audiència actual) de companyia de comèdia i de riures. La dona fantasma, el text de l’argentí Mariano Tenconi Blanco, que també dirigeix el muntatge, no és cosa fàcil. Transita pel delicat fons psicològic de les persones, i ens en mostra la seva part oculta, els esperits que hi habiten, els somnis, els desitjos i els anhels, les frustracions, la moral, la ràbia i el desencís. S’estructura en quatre monòlegs amb un nexe comú: la motxilla personal de quatre mestres a finals dels anys setanta. Les transicions expliquen aquest lligam, que finalment s’evidencia en una escena final grupal i pretesament àgil, més propera a l’estil de la companyia. Dos músics aporten el to i la melodia que situa l’espectador en cada escena, acompanyen amb els seus efectes intensifiquen alguns moments i fins i tot interactuen amb les actrius de forma esporàdica.
La reflexió sobre l’essència del teatre i el seu paper en la societat és freqüent. El valor de la ficció per donar vida a realitats desconegudes, el teatre com a reflex de la vida, com a catalitzador de records. El teatre, nascut com a fet gairebé religiós per transmetre missatges i assolir la catarsi col·lectiva com a substrat del pensament imperant, fos quin fos. El teatre, amb el temps i en contrast, com a element alliberador, com a expressió de desitjos i d’inquietuds, com a mirall de la naturalesa humana. El teatre, com a obra, doncs, completa.
El repte és gran, i la Mamen Duch, l’Àgata Roca (molt especialment), la Marta Pérez i la Carme Pla hi aporten el seu talent. El text, però, per la seva complexitat s’allunya un xic del seu habitual registre (excepte, com s’ha insinuat, en el cas de l’escena en la que l’Iris, l’Àgata Roca, s’enamora de la professora de gimnàstica), el salt és una mica excessiu i el muntatge, especialment pel ritme, se’n ressent. Es perd una petita part, però important, de la fortalesa de T de Teatre perquè no és potser el text que més la potenciaria. I és tan gran, el do d’aquesta companyia, que per més petita que sigui la pèrdua, aquesta esdevé quantiosa. La darrera escena, que hauria de ser la clau de volta, l’encaix de les peces entre fantasmes que lluiten per aconseguir l’etern descans, resulta poc transcendent, llarga i deslligada. Però T de Teatre sempre se’n surt, justament perquè l’obra parla de teatre, perquè elles són teatre en essència i saben transmetre-ho i perquè, a l’acabar, malgrat la seguretat gairebé absoluta que el text no ha assolit en l’audiència el nivell de penetració que pretenia, la gent lloa l’espectacle i les seves actrius. Perquè T de Teatre és molt gran.
