La Dona fantasma, la nova proposta de la companyia de T de Teatre, semblava ben engrescadora: un homenatge a quatre mestres i una reflexió entorn de les possibilitats de la ficció i del teatre. Motius suficients per enfilar cap a platea.
No obstant, l’obra ha acabat resultant una amalgama d’escenes on les frontisses no acaben d’encaixar. Per un costat, els tres primers monòlegs d’aquestes mestres semblen voler dignificar la vida que sovint s’ha considerat petita però que de petita no té res: les anècdotes d’escola, els desenganys i la misèria de la cura dels progenitors. Llàstima però, que s’acaben reduint a monòlegs insubstancials i fins i tot vulgars que no duen com aquell qui diu enlloc.
L’embranzida i l’emoció arriba amb el quart monòleg quan ens trobem amb la història de la “Dona fantasma”. Aquí comença l’homenatge al teatre amb un joc de teatre i metatreatre. Un homenatge honest, dolç i ben escenificat que donarà un cert sentit, encara que sigui ja tard, als monòlegs anteriors; un llaç ben bonic per un montage que no ho és tant.
L’obra tenia bons ingredients per poder aconseguir l’èxit: instrumentistes en viu, quatre actius rodades –deixeu-me destacar el paper d’Àgata Roca–, una escenografia ben dissenyada i el propi segell de T de teatre; no obstant, el text que tan bé ha dirigit el propi autor, Mariano Tenconi, no ha acabat de quallar. Segur que sí ho farà, però, a la propera proposta.