Ens anem apropant a l’equador del Festival i ho fem amb aquesta interessantísima proposta d’Alain Platel, tan difícil de definir com apassionant. Es tracta d’un espectacle a on ens trobem una actriu i cinc ballarins, tot fusionant dramaturgia amb expressió corporal, la qual es anomenada pel seu creador com a “dansa bastarda”. De fet, en aquest espectacle no trobem llargues escenes de ball, sinó que la feina dels intèrprets està enfocada a treballar corporalment els diferents sentiments viscuts per la protagonista, anant més enllà del que serien els habituals moviments de ball.
Platel ens ubica dins d’un abocador de Rio de Janeiro, el qual està visualment aconseguit a través d’un gran escenari completament farcit de muntanyes de roba, en el qual ens trobem a una dona que pateix esquizofrènia. Aquesta malaltia és explorada amb molt d’encert al llarg de l’obra, exterioritzant els seus diferents possibles símptomes a través de les diferents creacions corals i individuals dels ballarins, tot recreant a través de moviments i sons el que pot arribar a sentir aquella dona esquizofrènica. D’aquesta manera, ens fan sentir el torment interior que pateix aquell personatge, reflectint símptomes com les al·lucinacions sonores amb una veu que li parla i a la que ella respon, tot qüestionant la seva pròpia felicitat. A més, en l’espectacle sonen magnífiques peces de Bach i alguna ària de Mozart, les quals serveixen a Platel per inspirar noves vivències i per crear una atmòsfera molt particular amb aquell personatge trastornat i envoltat de brossa, la qual, d’alguna manera, podem considerar com a bella, malgrat la duresa del que s’està reflectint.
Per últim, m’agradaria destacar l’excel·lent treball dels intèrprets, els quals aconsegueixen unes creacions totalment suggerents a través d’una tècnica gairebé perfecte. Sens dubte, aquest Tauberbach és una obra altament recomanable, la qual converteix un ambient malaltís en poesía escènica.