Per mi Taylor Mac era una de les propostes més esperades del Festival Grec d’enguany. De fet va ser un dels primers espectacles del que vaig comprar entrades tan punt es van posar a la venta. La vaig encertar de ple!!!
Taylor Mac és un d’aquells espectacles què surts del teatre contenta d’haver-hi anat, entusiasmada, eufòrica, amb moltes ganes d’explicar-li a tothom lo bé que t’ho has passat. De fet se’m va fer fins hi tot curt. Que “me ha sabido a poco”, perquè en realitat el que vam veure va ser una versió reduïda d’unes dues hores de la versió original que te una durada de 24 hores.
La veritat és que no sé com definir-vos aquest espectacle. Va ser un concert, un xou, una festa, una celebració,…de fet poc importa, la realitat és que va ser BRUTAL!!! Veure com Taylor Mac convertia a tot un teatre en una gran festa, en la que hi va fer participar a tothom, no té preu.
A nosaltres ens va tocar pujar a l’escenari. Vam beure cervesa, vam ballar i ens vam abraçar. Vam ballar amb la nostra parella, amb el del costat i amb algú del mateix sexe. Va ser increïble la quantitat d’amor que hi havia dalt de l’escenari.
Al meu costat tenia a Taylor Mac, als músics Matt Ray (al piano), Bernice Brooks (bateria), Viva DeConcini (guitarra), Greg Glassman (trompeta) i Gary Wang (baix). No m’ho podia creure!!!
Però encara faltaven més sorpreses. M’entres estàvem dalt de l’escenari va sortir a cantar la cantaora Mariola Membrives, era la convidada especial de la nit. Sentir cantar a la Mariola Membrives tan a prop, no té preu!!!
Mariola Membrives va interpretar dues cançons, la primera va ser “Don’t Fence Me In” traduïda a l’espanyol, i després una versió molt particular de “La tarara” de Lorca. Pell de gallina!!!
Entre vestits impossibles de definir, plens de lluentons i multicolors, tacons i perruques de colors, Taylor Mac ens va fer vibrar, saltar, llançar, compartir i escopir pilotes de tenis, cantar i ballar. Ens va explicar un punt de vista diferent sobre la història oficial del seu país. Un país que per a ell no el representa ni la Melani Strep, ni el Donald Trump. Va treure a la llum la lluita de les minories oprimides, va parlar del moviment LGTBI, de Trump, de Marsha P. Johnson, de la Colau, de l’independentisme, de VOX, del referèndum, de l’homofòbia i de les lluites compartides.
I per tancar la festa, va i ens porta a la Colla Castellera de la Pompeu Fabra, que va construir, sota la força de la pinya, un pilar de tres a ritme de “People have the power” de Patti Smith. Va ser un dels moments més emocionants de la nit.
No voldria deixar de donar les gràcies a Quim Pujol per les traduccions, sense ell no hagués pogut gaudir completament d’aquest espectacle.
Música, cançons, festa, plomes, lluentons, sabates de tacó, èxtasi col·lectiu, reivindicació, cultura, activisme, entreteniment, diversió,…. Una nit inoblidable.