Ahir, a la Sala Petita del Nacional vam poder veure TEBAS LAND del dramaturg franc-uruguaià Sergio Blanco del que ja vam poder veure “La ira de Narciso” la setmana passada a la Badabadoc.
En aquesta proposta l’autor pren com a tema central un parricidi, i construeix la peça al voltant del llegendari mite d’Èdip, de la vida de Sant Martí de Tours i de les seves trobades amb el jove assassí Martín Santos.
Pablo-Gomez Pando és “S”, l’alter ego de Sergio Blanco, el dramaturg que ens explica el procés de creació del text a partir de les xerrades amb el jove Martín, i amb Fede, l’actor que interpretarà el paper de Martín als escenaris.
Pablo Espinosa es desdobla en els dos personatges, Martín i Fede, un actor que ha debutat amb aquesta obra als escenaris.
Totes les trobades tenen lloc en una pista de bàsquet de la presó on el jove parricida passa l’estona quan no està tancat a la cel·la. Se’ns fa dues preguntes: Com es comença a escriure un text? Com es comença a gestar un parricidi?
TEBAS LAND, es va representar fa quatre anys al “Temporada Alta” dirigida pel mateix autor, i en 2017 sota la direcció de Natalia Menéndez, (que ha estat vuit temporades dirigint el Festival de Teatre Clàssic d’Almagro) es va representar al Teatro Palacio Valdés d’Avilès, després al Pavon Teatro Kamikaze de Madrid i ara ofereix cinc representacions al TNC.
Es tracta d’una peça escrita en 2012 dissenyada especialment pel Teatro San Martin de Buenos Aires. TEBAS LAND va ser declarada Obra d’Interès Cultural al Uruguay i va guanyar el premi Award Off West End de Londres l’any 2017.
Amb arrels literàries, revisita texts clàssics sobre parricidis, com Edipo Rey de Sófocles, Los hermanos Karamazov de Dostoievski, Un parricida de Maupassant i Dostoievski i El parricidio de Sigmund Freud.
Sergio Blanco ha construït un text que s’allunya de la dimensió ètica del parricidi per concentrar-se en les possibilitats de la seva representació fent una petita tesi sobre l’esdevenir teatral.
TEBAS LAND és una altra mostra del teatre d’autoficció, una creació no autobiogràfica on l’autor del text s’inclou sempre a ell mateix. I ho fa presentant uns trets que poden ser biogràfics, com en aquest cas, quan “S” parla del seu bilingüisme amb Martín, i barrejant-ho amb la pura inventiva.
Un muntatge que evidencia que realitat i mentida es barregen, on l’actor que ha d’interpretar a l’assassí es mimetitza de tal manera amb ell que acaba portant les mateixes ulleres o les mateixes vambes, on autor i actor acaben escoltant la mateixa cançó de Roberto Carlos “Amada, Amante” i on autor i assassí escolten el mateix concert per a piano de Mozart.
I tots tres acaben portant al coll un rosari de pètals de gessami ….
Un text que no jutja el crim ni justifica el parricidi, però humanitza la figura de l’assassí i ens fa creure en la possible veracitat del que deia Freud, que qui mes qui menys en algun moment de la seva vida ha volgut matar al seu pare. Una obra que ens fa reflexionar sobre l’impacte dels maltractaments en un nen i ens parla de la possibilitat de transformació d’una persona maltractada. I també ens mostra un procés creatiu quan, l’autor, sense adonar-se fa seus, records o vivències d’altres persones.
La escenografía d’Alfonso Barajas ens presenta les reixes d’una presó que encerclen una pista de bàsquet i una taula de despatx, estrictament vigilades per unes càmeres de vídeo. Un espai que és alhora presó, sala d’assaig i estudi de l’autor. Una posada en escena i unes esplèndides interpretacions que ens mostren emocions i tendresa que s’acaben transmetin a la platea.
Un autor que hem descobert fa pocs dies i que ens ha fascinat.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ