M’agrada l’òpera i em temia el pitjor. No podria resistir ni mitja burla de les meves àries preferides. Me n’havien parlat bé i vaig fer l’esforç de provar. En el fons volia confirmar el que pensava: no m’agraden les obres de riure la pretensió de les qual és passar una bona estona una nit de dissabte.
Quan vaig sentir els primers acords de “Una furtiva lagrima” de L’elisir d’amore amb la sorprenent veu de tenor de Toni Viñals em vaig quedar gelada. Vaig seguir emocionada amb “E lucevan le stelle”del final de la Tosca per Ezequiel Casamada o els tres a l’hora cantant la romança “Je crois entendre encore” de Les Pêcheurs de perles. Tot anava acompanyat de bromes elegants que no t’impedien escoltar tres bones veus.
Les bromes van anar in crescendo i et feien entrar mica a mica en un humor fi en el que sense voler hi participaves.
El gag del pianista (Gustavo Llull) que arriba tard a la representació i que es va canviant mica a mica al darrera del piano sortint en calçotets i mitjons a saludar al públic per exigència dels tenors, ja va ser el començament de la meva acceptació.
A partir d’aquí ja no podies fer res més que entrar i deixar-te portar per les cançons napolitanes i populars d’arreu i, sense voler, vaig acabar cantant amb tot el públic tonades conegudes per tothom. Era impossible resistir-se.
Ens ha sorprès: les veus líriques més que correctes de Toni Viñals, Miquel Cobos i Ezequiel Casamada; les expressions i moviment d’un actor que ja coneixíem, Toni Viñals; la capacitat actoral de Gustavo Llull que coneixíem com a gran pianista.
No ens ha sorprès: que portin dos anys en diferents sales exhaurint molts dies.