Quan vaig sentir a parlar d’aquest projecte vaig pensar que podia ser un caprici o un experiment, com el d’aquella actriu russa que fa uns anys interpretava tota sola la tragèdia de Hamlet amb la única ajuda d’un guant. De totes formes, el fet que fos Lluís Homar el promotor de la iniciativa em va fer pensar que potser estava equivocat. Homar és un dels Manelics més recordats del teatre català modern -els altres serien Enric Majó i Julio Manrique- i la seva coneixença del text de Guimerà és àmplia i exigent. Per tant, calia esperar un petit miracle… que finalment s’ha produït. L’actor encarna a Manelic, a Sebastià, a Marta i a la Nuri amb una subtilesa i una meticulositat exquisides. En cap moment trobem a faltar-hi res, perquè la brillant adaptació de Pau Miró i el mateix Homar es defensa per si sola. També hi ajuda l’espai dissenyat per Lluc Castells i la música de Sílvia Pérez Cruz, que doten al conjunt d’un aire tèrbol i malaltís.
En definitiva, un espectacle que hagués pogut resultar poc més que una extravagància i que, en canvi, ha resultat ser un dels muntatges més peculiars, agosarats i reeixits de la present temporada.