Àngel Guimerà és tot un referent de la cultura catalana que sembla sentir-se realment còmode aquest any dins la cartellera teatral, ja sigui amb la gran producció de Mar i cel al Teatre Victòria o amb una altra de petit format que es va exhibir al Círcol Maldà i que s’anomenava Quietud salvatge, la qual consistia en un monòleg impartit pel personatge de la Marta de Terra Baixa. En aquesta ocasió, és Lluís Homar qui puja dalt de l’escenari per interpretar-la, assumint el repte de ficar-se ell sol en la pell de tots els personatges principals de l’obra. Així, el que en un principi pot recelar a l’espectador a l’hora de triar l’espectacle, s’acaba convertint en un experiment satisfactori, amè i totalment recomanable. Sens dubte, podem dir que gran part del mèrit es deu a la magistral interpretació d’Homar, qui dibuixa sense sobreactuar a cadascun dels personatges que encarna, diferenciant-los tots ells des de la naturalitat i no pas a partir d’artificis o tics. Així, en qüestió de segons, Homar passa de la Marta al Sebastià, interpretant els personatges a través de la seva ànima i no pas des del seu físic. D’aquesta manera, l’espectador no té la sensació que ens trobem davant del mateix personatge però amb un altre discurs, resultant ser una feina molt meritòria sobretot pels continus canvis de personatge que hi ha en qüestió de segons. A més, també ajuda l’eficient direcció de Pau Miró, la qual dinamitza la posada en escena i és capaç d’omplir amb una sola persona el gran escenari del Borràs.
D’altra banda, el text és el resultat d’una magnífica adaptació de l’original, el qual permet seguir perfectament la història i aporta personalitat a l’espectacle. A més, l’encertat disseny d’il·luminació i la poderosa escenografia aconsegueixen crear atmosferes realment suggerents, les quals, molt sovint, estan carregades d’autèntica bellesa. Així, ens trobem amb un joc visual molt atractiu que s’agermana amb el text i que exterioritza poèticament alguns dels sentiments presents en els diferents personatges. Per últim, recomanaria a qui vagi a veure la funció que no s’assegui a les darreres files del teatre, ja que costa de seguir auditivament l’obra i, realment, això és un llàstima per què l’espectacle ben es val la plena atenció de l’espectador.