La idea d’adaptar a una sola veu el text d’un clàssic català com Terra Baixa podria semblar, d’entrada, una bogeria. La reescriptura de l’obra amb aquest propòsit no és una tasca gens senzilla, ja que existeix el risc de caure en l’esquematització, la distorsió de la història o, fàcilment, en la caricatura. Afortunadament, el projecte ha nascut de bones mans i el resultat és una intel·ligent sostracció de l’esperit tràgic de l’original renunciant exclusivament a les trames més perifèriques. Interpretat per un fantàstic Lluís Homar, artífex també de la idea primigènia, l’espectacle plasma, sota la direcció de Pau Miró, el costat més fosc d’aquest drama rural amb inquietants elements escenogràfics i efectes de llum i so que, paradoxalment, contenen una brutal bellesa. Ens trobem davant d’una mena de força de la naturalesa (humana o no només) continguda en un marc i un actor que camina per la subtilesa amb una energia increïble. No li cal cridar ni un sol moment per mostrar-nos tot el que allà està passant, tot i que no sempre les transicions flueixen d’una manera orgànica. En qualsevol cas, aquest toc esquizofrènic aporta, en conjunt, una més gran focalització dramàtica en cada personatge i potencia la identificació del públic. De fet, tots hem estat d’alguna manera el Manelic, el Sebastià o la Marta d’algun triangle de la nostra vida. Com a part d’una sola cosa, tots tres (més la ingènua Nuri) no havien tingut mai una existència més torbadora. En veu i cos d’un Homar que aposta per la naturalitat, el minimalisme i la puresa de l’emoció, se’ns apareixen com fantasmes d’un passat comú no del tot resolt. I és aquest ambient angoixant i malaltís, empresonat en un sol intèrpret, el que aconsegueix captar la sordidesa que, com a rerefons, respira la magnífica peça d’Àngel Guimerà.
Enllaç copiat!