A partir d’un clàssic com Terra baixa es poden construir moltes obres, i totes diferents. L’exercici de Carme Portaceli i Pablo Ley encara ha anat una mica més enllà, perquè han partit del text de Guimerà, li han donat la volta (literalment), l’han ubicat dins del context de l’època (el moment de les bombes i l’anarquisme a Catalunya) i s’han inventat un futur pels personatges. Des dels atemptats de Barcelona a finals del segle XIX fins al camp d’Argelers, passant per la revolta obrera, l’assassinat d’un patró (en Sebastià) i per la investigació del crim. De fet, l’obra és un llarg interrogatori en el que els testimonis de la Nuri o el Tomàs, entre molts altres, ens transporten a través de flashbacks a fragments de l’obra original. Un bon marc per parlar de molts altres temes, però sense perdre de vista la història que tothom coneix.
Un altre dels al·licients que la peça posa sobre la taula és el del futur dels personatges. Tots ens hem preguntat algun cop què passa amb el Manelic i la Marta al final de Terra baixa, ja que la seva conclusió ens impulsa a imaginar moltes coses. De fet, ja en el 1921 es va crear un cuplet –cantant posteriorment per Raquel Meller- que es deia La muller d’en Manelic i que explicava la pena i l’angoixa de la Marta després de la fugida del pastor. Però no s’atrevia a anar més enllà, cosa que sí ha fet ara Pablo Ley. De totes formes, deixarem que assistiu al TNC per saber si el futur els hi va ser favorable… o bé tot el contrari.
El muntatge també prescindeix de qualsevol representació naturalista i aposta clarament per l’abstracció. Els espais es construeixen a base de focus i neons, així com una gran pissarra-pantalla que serveix per remarcar alguns fets claus de la història. Podríem dir, doncs, que els actors queden més desprotegits que mai –l’escenari gran del TNC és realment immens per lluir tan buit- i que només compten amb el cos i la veu per oferir interpretacions pures i descarnades. Entre tots ells destaca una Anna Ycobalzeta pletòrica que demostra ser una de les grans actrius del moment amb aquesta Marta que, de cop, adquireix un protagonisme que no esperàvem. Borja Espinosa també triomfa amb el seu Manelic innocent i moderadament ensalvatgit, a l’igual que un Eduard Farelo que desplega tota la seva maldat en aquest Sebastià violent que se’ns fa més antipàtic que mai. De tota la resta, també em quedaria amb la Nuri de la Kathy Sey i amb el personatge inventat que Laura Conejero defensa, com és habitual en ella, amb una gran professionalitat.