Diu Elisenda Roca, directora de T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré, al programa de mà que va aprendre a diferenciar “un musical d’un seguit de cançons disfressades d’aquest gènere” gràcies a Josep Maria Pou. La clau, segons Pou, roman en el fet que “si a un musical li treus les cançons, no entendràs l’obra, no tindrà sentit, no avançarà”. Aquesta reflexió, molt interessant i encertada, no seria la més idònia, però, per introduir aquest muntatge que, precisament, no explica cap història. La proposta, simpàtica i comercial, és, en realitat, un seguit d’esquetxos sobre la vida amorosa, des de la primera cita, passant pel matrimoni i els fills, fins a arribar a la tercera edat on l’amor, sembla, torna a néixer. Per tant, gairebé qualsevol cançó es podria eliminar sense que alterés massa el conjunt global més que per haver de sacrificar amb ella també el gag complet en alguns casos. Dit això, l’espectacle, tot i ser una mica massa llarg, és amè i divertit, juga amb força gràcia amb els tòpics habituals del sexe i l’amor, i aprofita al màxim els quatre intèrprets l’execució còmica i vocal dels quals és impecable. L’espectacle viu, bàsicament, gràcies al seu talent perquè, en termes de direcció, malauradament, es nota la poca experiència de Roca. La seva aposta va sobre segur, sense córrer cap risc escenogràfic, amb una posada en escena rutinària i sense cap originalitat. No obstant això, el bon rotllo de les cançons s’encomana i, probablement, aconseguirà posar de bon humor a molts espectadors que, avui en dia, sembla que és el que molts busquen.
Enllaç copiat!