Érem molt reticents d’anar a veure aquesta producció, potser perquè les obres de Agatha Christie portades al teatre, no ens acaben de convèncer; són textos per ser llegits i potser d’una altra època, que ens agradaven quan nosaltres érem joves, potser perquè llavors no existien pas les sèries de televisió i cada novel·la escrita per aquesta autora, era com una mena de capítol d’intriga d’una sèrie… i els seus desenllaços sempre ens sorprenien per imprevistos. Finalment després de llegir mooooltes opinions positives, ens vàrem animar a anar al Teatre del Raval i comprovar-ho personalment.
S’ha de dir, que malauradament en aquesta “repesca” no hem tingut l’oportunitat de veure treballar en Jordi Coromina, que segons deien brodava el seu paper d’advocat defensor, ni tampoc hem gaudit de la música interpretada en directe, però no ens queixem per això, …. és el que té no decidir-te quan toca; en aquesta funció, per més “inri”, tampoc hem pogut veure a l’Empar López com a testimoni de càrrec.
I malauradament hem de dir que no ens ha acabat de fer el pes, potser ens ha pesat massa negativament els moments exageradament còmics, que si bé hi són a la pel·lícula, aquí els hem trobat excessius i molt forçats interpretativament, sobretot quan volent trencar la quarta paret, es fan intervencions des de les butaques, interpel·lant al públic. Per imitar a La Cubana, s’ha de tenir taules i una certa gràcia… i aquí sincerament l’altre dia, la gràcia no la vàrem trobar per enlloc; aquestes interpretacions concretament, les vàrem trobar molt desafortunades, malgrat que creiem que no és pas la culpa dels actors, ja que aquests han hagut de fer-ho com el director els ha demanat.
La posada en escena vol emular el cinema en blanc i negre i és per això que tant els actors (i també els espectadors que “interpreten” el jurat) van vestits de negre, així com també els elements escènics es “vesteixen” entre el blanc i el negre, passant per tota la gamma de grisos. Vestuari i pentinats molt adequats a l’època que representen. En aquest aspecte està molt reeixida.
Reconeixem l’aposta de portar a escena un text que requereix un gran nombre d’actors i a més a més fer-ho gairebé sense recursos econòmics. Malgrat això, aquesta vegada hem sortit molt decebuts.
Si voleu llegir l’apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ