El repte d’homenatjar una actriu tan partícular, coneguda i estimada com Amy Winehouse és majúscul. La seva veu potent i trencada, modulada d’una manera tan variable com el seu caràcter, l’aspecte magèticament fràgil, l’aura d’estrella maleïda… Quina Amy tries, la que sortia esplèndida i et clavaba a la butaca amb una interpretació brillant i tècnicament impecable, o la que et trencava el cor en mil bocins quan balbussejava cada sílava (d’una manera commovedora, això sí), borratxa com una cuba sobre l’escenari? Totes aquestes variables fan que sovint les imitacions de la malaguanyada diva anglesa s’acostin més a un paròdic Tu cara me suena que a un homenatge respectuós amb l’artista i la seva música.
The Amy’s Soul no va de guais. Parteix de l’humiltat de plasmar els arranjaments i el rollazo dels seus directes, amb una gran banda i dos coristies que no deixen de ballar ni un sol acord, però sense intentar recrearla a ella més enllà d’allò estètic. La cantant s’acosta a la manera d’interpretar de l’Amy i ens guia per un repertori que atravessa tota la seva discografia. Encerten en posar èmfasi en les seves cançons més ballables de la primera època influenciada per l’ska i el reggea, on el ‘subidón’ del ritme acompanya a no buscar similituds amb l’original, amb temes com Válerie, Hey Little Rich Girl o Monkey Man. però no deixen de banda els seus èxits Rehab, Back to black, Tears dry on her own, o Love is a losing game. Estaria bé uns parlaments entre cançons que et guiessin per aquest compendi de cançons, farcint l’experiència d’algunes anécdotes, però en conjunt The Amy’s Soul és una agradable aproximació a qui, malgrat haver marxat amb només 27 anys, és una de les artistes més importants del s.XXI.