The Cibels comença com una entrevista i acaba amb un diàleg entre dos ous, literalment. Enmig de tot això, un viatge –a estones divertit, a estones psicodèlic- d’un grup de música que va triomfar als setanta, quan va actuar al Madison Square Garden entre els Rolling Stones i Pink Floyd. L’èxit inesperat, la difícil adaptació a la música dels vuitanta, els orígens incerts, el primer fracàs, la retirada forçosa… Tot forma part de la llegenda d’un grup –inventat, està clar- que va triomfar mundialment però que va néixer a Sant Fruitós del Bages.
Aquesta creació col·lectiva, amb producció d’El Maldà, juga amb el fals documental i recrea amb força gràcia i imaginació l’estètica dels setanta i vuitanta, amb números musicals inclosos. Tot comença jugant a favor per a una vetllada entre paròdica i nostàlgica… però no sé si a causa de les dotze mans que han intervingut en la creació del text, la cosa acaba agafant camins tortuosos. El tram final s’enreda en flashbacks, portals misteriosos i algunes escenes oníriques que ens treuen del camí traçat per descobrir-ne de nous. La última escena entre el parell d’ous ens recorda fins i tot la de “Todo a la vez en todas partes”, quan dues pedres tenien un diàleg filosòfic en el desert. Aquí no s’arriba tant lluny, però l’espectador acaba amb la mateixa cara d’estupefacció.
Marc Domingo i Cris Margu demostren una bona química a escena, i entre els dos aguanten l’esperit de l’obra. La seva sintonia, l’encaix de les seves interpretacions i els resolutius números musicals que interpreten són suficients per aconseguir un muntatge prou aparent.