La imatge que una persona projecta d’ella mateixa no és sempre la real o verídica, a vegades les persones construeixen un personatge que s’adequa més a qui els hi agradaria ser o a qui pensen que la resta acceptarà amb més facilitat. Oblidar-se de les arrels o dels orígens no surt mai bé…
Cris Martínez i Marc Domingo presenten a The Cibels, un duet de música que sembla ser que han viscut una dècada d’èxits musicals als anys 70 i que han decidit separar-se. En l’última entrevista que atorguen a un mitjà al seu estudi de Nova York, han decidit fer un repàs a la seva ascensió a la popularitat, però mentre intenten demostrar el seu talent per arribar a aquest punt es van esquerdant els records i van sorgint els fets reals de tot plegat com, per exemple, que no són americans ni molt menys.
Martínez i Domingo són els artífex d’aquesta idea original que planteja una història plena de música i veritats a mitges. L’espectacle, creant conjuntament amb Laura Aubert, Francesc Marginet i Clara Mingueza, té un inici molt prometedor que evoca al públic a un estudi de la dècada dels setanta, amb un vestuari i una producció escenogràfica magnífica i molt ben detallada (Núria Casfont i Enric Romaní, respectivament) que completen exquisidament el relat i que es converteix per l’espectadora en un atractiu important de la producció.
El text provoca un interès creixent des del seu inici, tot i que a mig camí es perd amb la història. El gir de realitat amb els orígens dels músics és un cop d’efecte molt encertat, però a partir de llavors sembla que la narrativa va una mica a la deriva, cap a un relat més metafísic i introspectiu que perd a poc a poc a l’espectadora i és una llàstima.
Els dos intèrprets són una meravella i és el seu magnetisme el que traspassa el pati de butaques. La seva presència i la seva transformació del personatge presentat al real, el canvi d’estrella a l’adolescent d’un petit poble català que cantava a la parròquia, és significatiu en les seves actuacions i la veracitat amb que es transmet captiva al públic. Martínez i Domingo estan excepcionals i tenen unes veus increïbles.
Una producció que desperta curiositat i amb molt de gust treballa una època i una musicalitat diferent que hauria acabat de guanyar-se al públic amb una resolució més propera al to inicial.