No és que sigui un gran admirador de la pel·lícula de Sally Potter, però sí haig d’admetre que va constituir un bon exercici d’estil i un divertiment prou sofisticat dins del cinema independent britànic. L’increïble repartiment i la seva factura en blanc i negre van acabar de fer la resta, fins a convertir The party en una petita peça de culte. Per a mi la seva gran virtut, vista sis anys després de l’estrena, és l’ambient enrarit i incòmode que es respira des del principi, així com l’humor soterrat i corrosiu dels personatges. Unes virtuts que, desgraciadament, no he trobat en la versió teatral.
Aquesta adaptació de Sergi Berbel, que també s’encarrega de la direcció, ha optat per ser força fidel a la trama i a les situacions del film, fins al punt que el decorat ens mostra una casa sense parets per tal de poder gaudir de vàries escenes a la vegada. Tenim, per tant, uns diàlegs molt similars i una reproducció quasi idèntica de la trama. Ara bé, el to i l’esperit de fons han quedat força difuminats. El que allà era fina ironia o sarcasme de primera aquí es transforma, en ocasions, en crispació i uns quants crits fora de lloc. Crec que s’ha abusat de clixés i una certa sobreactuació, aconseguint més riallades… però menys credibilitat.
Un dels reclams del muntatge teatral era agafar un repartiment igual d’estel·lar que el de la pel·lícula, però amb els nostres actors i actrius més coneguts. I així ha estat, tot i que penso que alguns rols estan creuats i haurien funcionat millor en altres intèrprets del mateix repartiment. Lluí Soler és potser el que més encaixa en el personatge, però val a dir que les mirades i les simpaties es concentren en l’April que encara una pletòrica i esplèndida Àngels Gonyalons, un personatge que en la versió fílmica ja destacava més que els altres.