L’imparable i incombustible Sergi Belbel fa una adaptació de la pel·lícula del mateix nom de Sally Potter.
Sempre m’han agradat les comèdies de saló, un espai íntim, un saló, amics o família reunits per celebrar alguna cosa. Tot sembla anar bé fins que un comentari, una paraula o un gest desencadena una tensió o esdeveniments no esperats. En aquest sentit recordo El Nom obra de teatre adaptada de la pel·lícula Le Prénom d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte, La pell fina de Carmen Marfà i Yago Alonso i la molt més dramàtica i ja clàssica Celebració adaptada de la pel·lícula Festen de Thomas Vinterberg. Totes elles memorables i que guardo en el racó del records teatrals més agradables.
Aquesta obra és absolutament fidel a la pel·lícula de la Potter, el text, els personatges, el moviment, el vestuari, l’escenografia, tot, però el pas al teatre no l’ha afavorit. El llenguatges són molt diferents. La pel·lícula és en blanc i negre i des de la primera escena es inquietant i es respira un ambient de misteri, d’obscuritat que en el teatre es perd amb la lluminositat de l’escenari i la distància dels personatges. Els primers plans de les cares aconseguits amb la càmera parlen més que les paraules com la declaració de Bill encarnat pel magnífic Lluís Soler. Tant la ministra (Marta Ribera) com l’amic financer Tom (Biel Duran) estan molt més continguts en el moment de les males notícies i en moments de més tensió, la qual cosa és més creïble en un ambient britànic que els crits i les expressions exagerades d’aquesta adaptació.
En aquesta, els intèrprets, tots ells molt bons actors i actrius (la Gonyalons està esplèndida, com sempre) no estan quiets al voltant d’una taula sinó que es van movent pels diferents espais del mateix escenari, espais que gràcies a Jorba Miró permeten un moviment continu dels personatges.
Potser el millor són les converses que queden en un segon pla amagades al darrera dels problemes que van sorgint. Són converses sobre la medicina publica o privada, el paper de la ment o l’espiritualitat en la curació de les malalties o l’ètica de diner però en tot cas és una visió poc profunda de temes tan punyents.
El ritme és lent al començament amb pauses llargues i va adquirint velocitat a mida que avança l’obra fins al punt que vola i vas de sorpresa en sorpresa amb un final impactant.