Mel Brooks és un d’aquells genis indòmits que a vegades apareixen a Hollywood, i també a Broadway. Són artistes amb un estil molt marcat, incòmodes per a la indústria en determinats moments però també molt rendibles en d’altres. No són aquells artistes que reben premis i homenatges massa sovint, però cal dir que en el cas de Brooks els seus pocs reconeixements en més de 60 anys de carrera venen precisament per The Producers: Òscar al millor guió original per la pel·lícula del 1967 i tres premis Tony per l’adaptació musical en el 2001. Enguany també serà recompensat amb un Òscar honorífic per tota la seva trajectòria.
The producers, com ja hem dit, parteix d’una pel·lícula protagonitzada per Gene Wilder i Zero Mostel que explicava la història de dos productors que volen fer una estafa produint un fracàs. Tot igual que en la versió musical d’unys anys més tard, però sense cançons. L’únic tema que es conserva de l’original –gairebé idèntic- és el número de Springtime for Hitler, que era un dels moments culminants de la pel·lícula. En el 2005 es va fer una versió cinematogràfica del musical, amb Nathan Lane i Mathew Broderick, però l’èxit ja no va ser el mateix…
Després de La jaula de las locas o Cantando bajo la lluvia semblava que la idea de tornar a un musical còmic de gran format era una aposta segura. I de fet ho és, perquè el públic busca en els musicals de Nostromo Live un moment d’evasió, diversió i, si pot ser, de plomes i lluentons. És a dir, un musical que et faci sortir amb l’ànim canviat i que, per altra banda, estigui produït i executat amb tot el rigor de les grans produccions. A The Producers això torna a ser així, però potser en aquest cas a mi m’ha semblat que s’havien excedit una mica en les intencions. Sóc conscient de l’estil d’humor que gasta Brooks, però també penso que no cal afegir-hi molt més… ja que si no pot carregar en excés. Per a mi no feia falta la pujada d’espectadors en un determinat moment, ni subratllar la comicitat d’alguns personatges o l’absurditat d’algunes situacions, ni fer petites improvisacions o comentaris fora d’obra… Crec que amb la paròdia de Brooks n’hi ha més que suficient.
Però deixant de banda aquest incís, The Producers llueix en molts sentits: per la producció, per la seva estètica (excel·lent el vestuari de Marc Udina), per tota la part musical que porten Manu Guix i Gerard Alonso, i també per un encertat càsting. Armando Pita i Ricky Mata fan una parella molt compenetrada i eficaç. De la resta de secundaris destaca sobretot el polivalent Oriol Burés en el paper de Roger de Bris (l’alterna amb l’Àngel Llàcer) i també Mireia Portas, que potser podria mesurar alguns moments però que diverteix a tot el personal des de la seva primera aparició. Per tant, els elements hi són tots, i la diversió està assegurada… Només hagués calgut rebaixar un pèl el to perquè fos perfecte.
