L’estrès i la rutina atabalen i desgasten el dia a dia de qualsevol, especialment quan hi ha hagut una etapa de molta feina o de moments complicats i plens de situacions que saturen i sobreexposen. És per això que de vegades s’ha de parar, respirar i relativitzar-ho tot.
Max Bialystock és un productor de Broadway a qui l’últim espectacle que ha portat a terme l’ha deixat a la ruïna. El seu comptable Leo Bloom, que sempre ha volgut convertir-se en productor, innocentment li planteja una estratègia que el faria ric sense haver de treballar-s’ho gaire: muntar una producció que sigui un fracàs des del primer dia i quedar-se amb els diners dels inversors sense que hisenda li demani comptes. El pla va agafant forma al cap de Bialystock, l’únic que han de trobar és la pitjor obra escrita mai, el pitjor director i un repartiment nefast. Així és com arriben a Flores a Hitler. Com passa amb les comèdies esbojarrades creades per Mel Brooks, tot agafarà un camí inesperat.
Aquesta producció és una festa de llum, color, bona música i grans veus. Un musical en gran format que instal·la al públic un somriure perpetu durant tota l’obra. És divertida, caòtica i segueix al peu de la lletra allò de no existeix el límit per ser més gran i més esbojarrada.
L’escenografia és una autèntica obra d’art amb unes transicions ràpides i naturals que no deixen que l’espectadora respiri ni un moment, l’aguanta expectant i amb el pols accelerat preguntant-se què passarà a continuació. La feina que hi ha darrera de tot el muntatge escènic és impressionant, demostrant que les grans produccions es poden fer a tot arreu sempre que hi hagi visió -i pressupost-.
El repartiment, encapçalat per Armando Pita, Ricky Mata, Mireia Portas i Oriol Burés es deixa la pell en les interpretacions, però sobretot en els números musicals. La dupla Pita-Mata funciona molt bé, un engranatge molt orgànic. Portas amb la seva presència ja provoca rialles i bon humor, encara que potser en algun moment podria rebaixar la intensitat d’Ulla. Burés és un huracà que comença ja destrossant motlles i va a millor amb cada escena en la qual intervé. La resta d’intèrprets i ballarins estan magnífics també, creant un marc potent per la bogeria que es crea dalt de l’escenari.
És una obra que permet desconnectar al públic, oblidar-se d’allò que passa fora de les portes del teatre durant les gairebé tres hores que dura l’espectacle. L’espectadora s’abandona a l’alegria i el bon humor que transmet la producció. Sortir per la porta ballant i cantant ja és un senyal que la felicitat, almenys per uns minuts, s’ha instal·lat al públic.
