Un cubicle de dimensions reduïdes i cortines vermelloses, una dona enigmàtica que espera pacientment les seves cent cites, una pantalla enorme que capta els detalls més petits… Això és The second woman, l’espectacle experimental que ha acaparat titulars aquest darrer cap de setmana. I no és per menys… La proposta ja era de per si curiosa i atractiva des del principi, però per sobre de tot hi havia el valor d’una gran actriu com Maria Hervás (Ifigenia en Vallecas, Jauría, Yerma) que acceptava el repte de tancar-se en el petit espai durant 24 hores seguides i rebre a un centenar d’homes amb els que no havia tingut cap contacte previ. Tot havia de sorgir de les reaccions més petites, de les repeticions d’una escena pactada (però no assajada), dels errors, dels imprevistos o del joc que es podia crear en un determinat moment.
Un dels objectius de l’espectacle era fer un repàs de les diverses masculinitats que anirien desfilant davant del públic. Al meu entendre era una qüestió d’observació, de comparació o fins i tot d’anàlisi, però no tant de judici o d’escarni com he llegit erròniament en algun lloc. De fet, és el públic el que pren partit, el que decideix què resulta graciós, o estrafolari, o políticament incorrecte… L’actriu, en canvi, es manté en una postura gairebé asèptica i distant, reaccionant només als estímuls que va rebent i sense prendre partit ni sortir del personatge. Una tasca arriscada i difícil que Hervás aprova amb nota.
Vaig tenir l’estrany honor de ser un dels cent convidats a la festa. I si dic estrany és perquè l’estranyesa i la incertesa eren l’únic motor al que podíem agafar-nos. Hi havia un text previ, com he dit abans, però desconeixíem l’espai, la disposició escènica, l’actitud que tindria l’actriu, el pagament del final, etc. Només quedava deixar-se portar, i en aquest sentit Hervás conduïa, reconduïa, corregia o transformava allò que anava succeint. Però sobretot, acompanyava i modelava l’escena des d’una subtilitat que gairebé hipnotitzava. Una experiència única per a tots els que vam participar però també pels espectadors, perquè aquest cop més que en altres ocasions el públic era al meu entendre un element clau. Un públic que entrava, sortia, comentava o fins i tot dormia a estones, però que d’alguna manera transformava també l’espectacle i després el païa de formes molt diferents. Cent cites, i centenars d’interpretacions…