This is not here. Això és l’essència del teatre. No som on som. No veiem qui veiem. I tant de bo no fossim qui som. Però ho som. El públic és l’únic que seu contemplant la farsa, el joc escènic. I entra, si ho vol , en una dimensió no real, però alhora… real.
This is not here et transporta a un altre lloc. Dins i fora teu. This is not here és This is here. Here és un petit escenari. Here és blanc. Here és decidir entrar en una nova realitat, o en una nova ficció. Sònia Masuda és asiatico-descenent i s’ha agafat com ferro roent a una grandíssima artista. A una ARTISTA. I ha tret d’ella material per exposar el bo i millor, la seva història dins la Història, la seva història d’amor amb John Lennon, la seva història dins l’art contemporani. I en un escenari blanc ha construït la seva història. La història d’algú que és a prop d’algú. De dues dones, japoneses, integrades en una altra societat, artistes. Yoko i Sònia són un personatge. Hi ha moltes pinzellades de l’espectacle que em queden al meu quadern. “La pau necessita publicitat”, “Diluir-me entre artistes” i “Si estigués sempre aquí no seria jo”. Pinzellades de filosofia, pinzellades de compromís social, pinzellades d’amor que al llarg de l’obra dibuixen Yoko Ono i John Lennon. Sonia Masuda i Albert Martí, Uns Julieta i Romeu somiadors, visionaris, artistes. This is not here està ben tramada. Ens porta a l’univers que l’autora vol, al seu univers. I cap al final el vestit de Yoko desapareix i Sònia es despulla. I ens confessa tot allò que pel fet de ser asiàtica descendent li fa mal, li ha fet mal. Posicions de poder, de superioritat, que menystenen, que per ser estrets de mires creuen que el món és blanc o negre, home o dona. I el món és com vulguem que sigui, i així va viure’l Yoko Ono. El món el construïm nosaltres. I aquells que ens fan mal, fan mal al món, fan mal a la història. Fer mal sabent que el fas és tant destructiu com fer mal sense saber que el fas. Per aquest motiu el teatre sovint ens posa davant dels nassos situacions que ni hem imaginat, situacions en què potser ens hi hem trobat i no hem calibrat el mal que podem haver fet. I per això cal anar al teatre, al cinema, llegir, per què les ficcions ens situen en altres llocs fora de la nostra zona de confort. Per què les ficcions ens ajuden a empatitzar. Per què les històries de ficció són tantes vegades històries reals!
Sònia Masuda s’ha sabut acompanyar d’un bon equip, un equip que rema a favor de la seva història. I junts han construït un bon espectacle. This is not here. Re-imagine Sònia Masuda.
Carme Canet i Capeta