David Selvas ha fet una creació molt personal i allunyada de Shakespeare, cosa que ja va fer amb la Hedda Gabler d’Ibsen fa un parell d’anys al Lliure. El seu Timó és ben bé un drama contemporani amb estètica, personatges, situacions i problemes dels nostres dies. Quan sentim les paraules ressonants de Shakespeare enmig d’un escenari banal i embrutit el xoc és gran, més encara si hi afegim una banda sonora de música disco. El còctel és impactant i demolidor, però he de reconèixer que em va agradar perquè em va sacsejar.
Per damunt de tot, cal lloar sense matisos el treball de Julio Manrique, un gran actor que aquí se supera. Encarna el personatge de Timó al llarg de les seves fases evolutives amb naturalitat i sense histrionisme, sense exageració. Els seus sentiments són autèntics, no hi ha afectació, el to de veu sempre és l’adequat en cada cas, i la caracterització física és impressionant. Sense Manrique el Timó no seria ni de bon tros tan impactant. Veritablement, ell eclipsa tota la resta d’actors.
M’encanta Shakespeare i m’encanten els drames contemporanis. Potser per això aquest Timó d’Atenes em va agradar. No perquè pertanyés a la primera categoria, sinó a la segona.