Quan un llibre aconsegueix endinsar-se en una persona, aquesta tendeix a idealitzar la seva experiència, a magnificar-ne la història i els seus personatges. Una idea fixa que es queda en la ment i que influeix en la revisió del seu text i la trama.
Màrius Serra s’aventura a adaptar la novel·la de Joanot Martorell per portar-la a l’escenari, un fet complicat tenint en compte la gran quantitat d’escenaris i aventures per les quals passa el protagonista. Serra trasllada el to directe i avançat del text, apropant-lo al públic amb una interacció que obliga a l’espectadora a estar atenta i l’interpel·la perquè formi part del viatge literari. Tot i que el plantejament és atractiu i interessant, es perd part de l’essència en la sobre explicació narrativa i l’aclariment de conceptes que realment no aporten gaire a la història i paren el relat trencant, en part, el ritme.
Sense poder obviar el clàssic de Martorell, la construcció dels personatges en aquesta producció queda una mica fluixa en la part protagonista. A Tirant, interpretat per Quim Àvila, li falta part de la presència escènica que se’n desprèn en el text original. En el terreny amorós, la seva timidesa i incertesa és totalment versemblant i adequada, però és en el camp de batalla que li falta el pes i aplom que hauria de tenir l’heroi bregat en les batalles. La Carmesina de Clara Mingueza també queda perduda sota una capa de joventut esbojarrada, que deixa en l’oblit la innocència que presenta en cada part de la trama de la novel·la. És possible que es tracti d’una decisió de la direcció de Joan Arqué per fer més accessibles els personatges, però provoca cert descontent en aquelles persones que han llegit el llibre.
La resta de personatges tenen en Plaerdemavida, la magnífica Laura Aurbert, el gran estendard. Si en el text ella era l’autèntica protagonista, en l’obra continua sent-ho i quin plaer veure-la en vida sobre l’escenari amb la barreja exacta d’humor i certesa en la guia de la trama.
La posada en escena, mínima i encertada, presenta un muntatge atrevit i potent, amb un vestuari a vegades discutible, però en el seu conjunt d’acord amb l’estil que es vol projectar. Amb algunes escenes molt potents, com la del naufragi del vaixell, es recolza en el disseny sonor i musical, especialment interpretat per Judit Neddermann, creant un relat engrescador.