La vida a vegades és una merda i no se sap perquè algunes persones ho tenen tot més fàcil. Hi ha coses que no es poden canviar, però potser sí compensar d’alguna manera. A vegades, simplement s’ha de trobar la oportunitat.
Empar i Esperança formen una família atípica, son mare i filla, però al mateix temps no ho són. O almenys no de la manera tradicional. En una situació delicada, ens trobem a l’escenari una recopilació de la relació d’aquestes dues dones, com l’han anat construint i en què s’han convertit l’una per l’altra.
Es preciós veure un text i un muntatge així, que explica tan bé i amb tanta claredat, sense caure en l’excés, la història de dues dones que es trien mútuament, formant un vincle que els hi canvia la vida. Amb una posada en escena senzilla i molt íntima, on quatre mobles estratègicament col·locats poden formar una llar plena d’emoció i sentiment. On unes cortines de ferro creen un ambient sonor especial i evocatiu per a un lloc especial, on passen coses molt interessants.
Marta Barceló amb la seva història ens convida a acompanyar a les protagonistes en un viatge que les ha convertit a l’una en el pilar imprescindible de l’altra, i al revés. Una transacció, un negoci, que comença de manera directa i sense embuts i va evolucionant cap a una familiaritat i una comoditat. Lluïsa Castell i Georgina Latre, mare i filla respectivament, s’acostumen l’una a l’altre al text i també a l’escenari. Les seves interpretacions encaixen a la perfecció en el transcurs de la seva història, adaptant-se molt bé als salts temporals i emotius. Arriba un moment en què s’esborra la capa d’actuació i se les veu discutint al seu menjador de casa, no en un escenari davant del públic.
Quina experiència tan bonica veure tanta sensibilitat i maduresa traslladada al teatre, sense més pretensió que explicar una realitat que posa en perspectiva la vida de l’espectadora.
