Fa temps que començo les meves opinions sobre les obres de Bàrbara Mestanza dient que està tirant la porta avall. La meva dramaturga preferida, ens ha portat obres amb profundes reflexions, amb un humor amb el que connecto d’una manera absoluta i que diria ha anat minvant, perspectiva de gènere, ens sacseja sense recórrer a la simple consigna de pancarta sobre els rols imposats a la dona (tot i que jo hi veig una lectura més universal), la identitat, el buit existencial, feminisme, la voluntat de sobreviure… A més, quan tenim la sort de veure-la actuar, el plaer és total. Ara ens porta Todas las flores on el simbolisme i les imatges han pres més força i jo, ho admeto, m’he perdut una mica, no ho he entès tot, com el final. Admeto que el teatre intel·lectual de vegades em guanya i em deixa enrere, jo que soc de planteamiento, nudo y desenlace. Tot i així, la força que transmet el text i posada en escena, el segell Mestanza, tan present en les interpretacions, per exemple, ens arriben.
Un monestir on van les dones a donar a llum no a parir, que no són vaques), potser les darreres dones embarassades de la humanitat i on rebran l’ajuda d’altres dones assolades per una mena de pandèmia apocalíptica.
Amb una posada en escena un pèl von Trier, minimalista i fosca, cinc protagonistes ben diferenciades en com afronten i què esperen d’aquest nou món que potser està morint només néixer. Una força innegable en la proposta i l’estètica, bruta, poètica, visceral, simbòlica i, per moments, inescrutable i que a, mi, en alguns moments em remetia a la fascinant La mort i la primavera.
El menys millor: em va semblar que hi havia massa discursos, massa temes ambiciosos (el sentit de la vida, la mort, feminisme…) que s’apunten i jo no he estat capaç d’assimilar i rebre tot el que l’autora ens volia transmetre.
El millor: la força i honestedat de la proposta, evolució del segell Mestanza, que es nota i molt per exemple en les interpretacions, on sobresurt, una vegada més, una esplèndida Júlia Molins.
En resum, molta força, un aire d’hecatombe de la humanitat, però que jo no he sabut interpretar del tot. Llàstima, no voldria quedar-me enrere en el camí de Mestanza sinó acompanyar-la i gaudir-ho com a espectador, com tant he fet fins ara.