Benvingudes totes les obres com aquesta que estan dirigides (Bàrbara Mestanza), creades (Laia Alberch, Judit Colomer, Bàrbara Mestanza i Carla Tovias) i interpretades (Laia Alberch/Clàudia Melo, Maria Hernández, Georgina Latre, Júlia Molins, Sandra Pujol i Carla Tovias) per dones. També són dones la directora de moviment i ajudantia de direcció: Carla Tovias, la responsable de la música i espai sonor: Clara Aguilar i la de disseny d’espai i llums: Judit Colomer.
Benvingudes també les que parlen de dones, les feministes, les que defensen el seu lloc i lluiten per la igualtat. The Mamzelles va ser companyia resident de la temporada 2019-20 i aquesta peça no s’ha pogut estrenar fins ara per la situació tan especial que encara estem vivint.
Un grup de dones que podien ser monges o bruixes constitueixen una comunitat que ajuda a parir a les dones nouvingudes i les acompanya. El que era un lloc d’acollida i solidaritat femenina es converteix en un espai inquietant, misteriós i perillós. La sang és present en totes les escenes ja que la dona es mostra lligada al patiment i al dolor. A la solidaritat femenina s’hi afegeixen aspectes com el dret a triar sexualitat o el rebuig a la violència masclista. La imatge típica de masculinitat (lideratge, força, competitivitat) l’encarna una dona.
Ens presenten reflexions sobre la vida, la mort, l’existència, la maternitat, la malaltia, la soledat. Bàrbara Mestanza ho defineix com teatre-ficció i utilitza referents audiovisuals de Lars Von Triers.
Hi ha moments especialment remarcables pel que fa a recursos teatrals com és la impactant imatge dels cossos amuntegats al principi de l’obra que ens predisposa a la mort o també el part col·lectiu utilitzant una coreografia simple però efectiva o la caiguda de la neu que transporta a les dones al fred, al perill, a la por, a la soledat i a la mort.
Es tracta d’un projecte ambiciós, potser massa, que enceta moltes idees però les deixa inacabades. Es crea un ambient apocalíptic que et fa esperar algun desenllaç que no arriba. He trobat moltes similituds amb “Lambs of god” de Marele Day. No cal però crear un final satisfactori però he trobat a faltar recorregut argumental i la utilització del català.
En tot cas, val la pena acostar-s’hi i veure un teatre diferent, valent i arriscat.